El nòmer clus

El verb "nominar" ha estat progressivament devaluat per la cultura audiovisual. Les nominacions dels Oscars de Hollywood encara tenen un to optimista, però aquesta ombra d'esperança nominal s'ha esvaït amb la irrupció dels neonominats als programes de televisió convivencial (ho sento, però dir-ne Tele-brossa trobo que és injust per a paletes i poetes, apostar per Tele-escombraria seria injust per als escombriaires i decantar-se, com Jordi Costa al CCCB, per la Tele-porqueria és definitivament injust per als porcs). Com és notori, ara els nominats ja no aspiren a la glòria sinó al desterrament. Expulsats del paradís mediàtic de torn, vagaregen pels platós a la recerca d'una engruna de posteritat. Nominar, doncs, ha canviat substancialment. Nomenar, en canvi, continua vigent entre la gent que aspira als càrrecs públics. L'editora Míriam Tey, per exemple, va ser nomenada pel PP (partit popular) i en canvi es resisteix a ser nominada pel TP (todas putas).

Només nòmer, que és un verb prodigiós —"jo nom Màrius, com és que noms tu?", diríem a Mallorca en un català de ressons germànics—, manté la dignitat nominalista. Tots nomem d'una manera o altra, encara que sovint traginem noms secrets. I aquest és el motiu d'aquest article. Últimament he detectat una certa revifalla d'un joc d'ocultació nominal al qual són molt afectes els escriptors de l'Oulipo i que podríem batejar com el "nòmer clus". Durant la llarga campanya electoral a la presidència blaugrana una agència matrimonial que noma Samsara va repartir a l'estadi un fulletó sensacional que oferia els seus serveis professionals. Partint del doble sentit que permetia l'absència de "Reina" —el president interí Enric Reyna—, el publicitari Pep Torres es va empescar un text en "nòmer clus" que, millor o pitjor, contenia els noms de tots els precandidats: "Si no tens Reina, i estàs cansat de creuar la porta sense que ningú no et rebi, de llevar-te tot sol a la medinada i t'has Bassat la Major part del temps passejant el teu llaurador. Et trobarem qui et robi ràpidament el cor. Fes-nos cas, aspira al millor per a tu i deixa de col·leccionar gerros Ming: ella existeix. A l'agència matrimonial Samsara et trobem la teva Reina." El joc era, en aquest cas, pura exhibició, perquè els cognoms dels vuit precandidats estaven tipogràficament ressaltats.

Ara la verbívora Julieta Sunyol ha anat més enllà i ha transformat el "nòmer clus" en un enigma operístic. La seva nota manuscrita en un pentagrama oculta títols d'òperes: "Estimat Giuseppe, aquesta destinació encara no l'he païda, tinc tos de gos (tos canina), els dispensaris són ambulatoris i jo no em puc atipar si falta sal o menjant només enciams. Des de la finestra de l'hotel local puc veure aquesta escena que el fals tafetà no amaga: una nena sola plora al carrer. Pobra criatura, és orfe o té pares? Es van aturant dotze persones però de tant trista ni soldats de plom ni pallassos la consolen. La gent no escarmenta i ho van intentant. Res, no calla. Finalment baixem al carrer i —que bo!—, hem aconseguit que es distregui!... És ben bé que val qui rialles encomana... Ja veus, ma vida ben distreta, oi? En fi, fins la propera! Petons! Joan Rigol, etòleg". L'última òpera és el "Rigoletto", però ¿i les dotze anteriors? Sort.