Sant Vicent Ferrer al Carib

L'especulació sobre la motivació de les paraules ha estat un dels atractius fonamentals de la ciència etimològica. Ara els filòlegs Manel Riera-Eures i Margarida Sanjaume han gosat inventariar en un original diccionari tot d'expressions capaces de transformar la nostra parla en un concert de drings, drangs i rang-catarrangs. Així ha nascut, tral·larà, el "Diccionari d'onomatopeies i mots de creació expressiva" (Edicions 62) que omple un buit i xof. Per evitar que els sons transcrits els fugin d'estudi (i encara els hagin d'anar a buscar de matinada, ai, a una olla de grills) els autors reserven el dret d'admissió segons el concepte de la motivació establert per Stephen Ullmann: "són motivades totes les paraules la forma de les quals no és purament fortuïta als ulls dels parlant". Naturalment, no hi entren els mots compostos (paraxocs) i derivats (escombriaire) que impliquen una "motivació morfològica" ni tampoc les expressions (filet de veu) que indueixen el parlant a deduir-ne la "motivació semàntica" per analogia (filet de fil petit, no pas filet de bou, eh?). La motivació que compta per entrar en aquesta festa és l'anomenada "motivació fonètica". I cau pel seu propi pes (catacrac barrabum patatxof) que aquesta bàsicament es refereix a les onomatopeies i els mots dits de creació expressiva.
Riera-Eures i Sanjaume han pentinat un corpus notable de textos que abasten des dels clàssics fins a novel·les d'abans d'ahir amb especial atenció a les revistes infantils i a la tradició del còmic. Hi trobem autoritats com Ruyra (que en 1920 escriu "rum-rum" per descriure la remor del mar), Pitarra (els timbals del qual fan "ram-ram" en 1866) o Pau Riba (que escriu "rauc", què sinó?, quan en 1987 fa raucar una granota). Hac Mor escriu que un garrot fa "garric-garroc" i Porcel fa batre una campaneta fent "glin, glin, glin, glin, glin". Per imposar silenci l'any 1932 Salvador Espriu escrivia "xst", en 1983 Isabel-Clara Simó "xsit" i en 1989 Joan Francesc Mira "xss". Només un retret per a aquest documentat diccionari: s'hi troben a faltar alguns referents indefugibles. Per citar-ne només tres: a l'entrada "uf" ni s'esmenta el llibre de contes fundacional "Uf, va dir ell" de Monzó; a la següent entrada, que és "uh", tampoc es cita el poe/ma/mari "UH!" de Casasses; el tercer retret és més genèric: hauria anat bé una lectura a fons de l'obra de Sergi Pàmies, perquè en la seva narrativa l'onomatopeia s'estilitza i pren una entitat que va més enllà de la tradició.
Res d'això no desmereix la publicació d'aquest diccionari innovador que recull l'origen fonètic de paraules com carrincló, hippy, repatani, titella o xaranga. El diccionari té bona factura i bons acabats: al final hi ha diversos índexs (per camps temàtics, llistes de correspondències, de mots) que en faciliten la consulta. A més, hi aprenem informacions cabdals. Per exemple que per referir-nos "motivadament" a la còpula no només podem fer "nyaca-nyaca" sinó també "txaca-txaca" (segons Jaume Cabré a "L'ombra de l'eunuc", 1996). I, sobretot, que "xa, xa, xa" no és només un ball caribeny sinó també l'onomatopeia de la xerrameca, segons estableix Sant Vicent Ferrer als seus sermons (segle XV). Ja veig el seu braç incorrupte presidint el disc de "Caribe Mix".