dijous, 27 de novembre del 1997

Paraules en joc

El senyor Rojo insisteix que els crèdits seran aviat més barats perquè tornaran a baixar els tipus d’interès i la reforma educativa s’entesta a contradir-lo. El nou sistema de crèdits variables ha revolucionat el món de l’ensenyament. Malgrat una certa sensació de desgavell, cada cop apareixen crèdits d’un interès més notable. És el cas, per exemple, del que l’escriptor figuerenc Vicenç Pagès imparteix aquest trimestre a l’IES Ridaura de Castell d’Aro. Un nodrit nombre de púbers de tretze anys acaben de descobrir que la llengua catalana pot ser tan dúctil i saborosa com una pegadolça. El crèdit es diu “Paraules en joc” i es basa en els mecanismes que poblen aquesta columna avui fa —per dir-ho en els termes precisos que Vila-Matas utilitza a Para acabar con los números redondos (Pretextos, 1997)— vuit anys, tres mesos i catorze dies o el que és el mateix: tres-cents noranta-quatre articles.
La dinàmica proposada per Pagès inclou un temari amb els jocs més productius de l’enigmística amanit amb premis de càstig tan cruels com pronunciar un embarbussament del tipus “plou poc però pel poc que plou plou prou”. Els soferts alumnes han fet logogrifs, pangrames, jeroglífics, cadàvers exquisits, anagrames, acròstics i tota la gamma. Alguns jocs han resultat més positius que d’altres. Així, destaquen lipogrames monovocàlics amb la A com el catastrofista “La cascada va arrasar la vall amb la tanca al davant” (Alberto Díaz) o l’innovador “La Marta va anar a la platja a caçar bacallà” (Mireia Contreras). Si a l’Empordà cacen bolets, ¿per què no ampliar l’activitat als bancs de bacallà de Terranova? També les frases panvocàliques amb les vocals en rigorós ordre alfabètic tenen el seu què. Així José María Alcaraz descobreix un meravellós lema que podríem penjar a la porta del Macba: “L’art és innocu” i Othman Mahib fa una troballa desmitificadora del sol matinal: “A l’est hi plou”. Pel que fa a les frases, aquests aprenents de bruixot en proposen una de monosil·làbica que remet a la famosa tirallonga de Pere Quart: “El nen cau al fang i surt que riu” (Alberto Díaz), en la qual destaca, al darrer mot, el desplaçament insòlit del fang fluvial a una hilaritat més pròpia de l’edat de l’autor.
Alguns altres exercicis enigmístics, com ara l’empelt, transformen els seus practicants en creadors de llenguatge. Així, Marta Martínez aconsegueix magnífics mots maleta tot fonent parelles xocants: la robaixa (“roba per a baixos que està bé de preu”), el garbíblic (“vent que bufa en llocs sagrats”) o mamiferir (“maltractar un mamífer”). D’ella és també l’honor d’haver localitzat al DGLC el mot “indoor” més llarg del català: Tetrabromofenoftaleïna (23 lletres). La collita dels primers alumnes d’aquest crèdit variable i juganer es completa amb collages fets de titulars de diari: Claudia Schiffer domina Pujol i moren mil persones (Adrià Bernabé) i Van Gaal salva Barcelona de la infanta Cristina (José María Alcaraz). Entre l’ensenyament i la delectança, aquesta mena de crèdits pugen i pujaran.

dijous, 20 de novembre del 1997

Som el 4%

L’editora londinenca Harper-Collins acaba de llançar una síntesi notable del segle aquest que se’ns acaba. Com que la seva especialitat són els diccionaris —especialment el consultadíssim Collins Dictionary— els caps pensants del màrketing editorial han optat per resumir el segle en un diccionari de cent paraules associades cadascuna a un any. La “collinada” parteix de 1896 —any representat pel mot radioactivitat— i acaba enguany amb el terme que fa cent: “blairita” (seguidor acèrrim de Tony Blair). És una idea original que barreja l’obsessió sintètica del periodisme contemporani amb un cert regust enciclopedista tamisat per la ironia. En la mesura que el segle XX ha representat l’esclat de la informació resulta prou recomfortant que algú es vegi amb cor de resumir-lo en cent paraules.
El lemari d’aquest tot-a-cent britànic és ric i variat. Hi ha termes de tot tipus: polítics, tecnològics, culturals, mèdics, econòmics, militars... Des de l’aspirina (1897) al Tupperware (1945), passant pel bikini (1946), el làser (1960), la mini-faldilla (1965), el jazz (1909), el jeep (1940), el niló (1938), la Gestapo (1933), la Fifa (1904), l’Iva (1973), la Glasnost (1985), el xip (1958), el rock’n’roll (1953), la sida (1983), els clons (1992) o el moviment Punk (1976). Un autèntic poti-poti de píndoles lèxiques que contenen el nostre passat més immediat. Val a dir que, lluny de caure en la trivialitat insuportable dels resums televisius que ens plouen cada desembre, l’espectacular barreja de referents que convoca el llistat secular produeix un vertigen prou saludable. La brutal desproporció entre l’abastable i l’abastat d’aquesta volta al segle en cent paraules la transforma en una proposta molt interessant.
Són moltes les lectures que es desprenen de la tria. Tantes com camps semàntics invoca cadascun dels cent mots. Però des d’aquesta columna volem destacar que els senyors de Harper-Collins dediquen quatre dels cent mots al món del foc i el joc que alenen l’enigmística. I un 4% de tot un segle no sembla pas poca cosa! Les nostres quatre píndoles lèxiques són Dadà (1916), Spoonerisme (1923), Scrabble (1948) i el cub de Rubik (1979). Un quartet que cobreix perfectament els quatre punts cardinals de l’enigmística. D’entrada, el moviment dadaista representà una autèntica revolució en les relacions entre art i sentit basada en la irrupció de l’inconscient en el món de la creació. Dadà és boicot a la solemnitat, traïció a la tradició, violació sistemàtica dels codis establerts i joc transcendent. Per les finestres obertes del dadaisme encara avui circula aire.
El reverend William Archibald Spooner —ver Pich i Pon britànic— és un dels “homemots” d’aquest segle. La seva prodigiosa capacitat per cometre làpsus lingüístics l’erigeix en un gran artífex de la imprescindible ambigüitat. Finalment, tant l’Scrabble (el rei dels jocs de paraules encreuades) com el cub de Rubik (el trencaclosques en 3D) apel·len a l’”Homo Ludens” que tots portem dins.

dijous, 13 de novembre del 1997

Deportiu Espanyol

La catalanització lingüística de l’himne oficial del Reial Club Deportiu Espanyol de Barcelona ha provocat un cert mullader en aquest inici de temporada. Abans, la nova direcció del club havia llançat el globus sonda del canvi de nom i n’havia sortit escaldada. Hauran de seguir alimentant la polisèmia del seu “espanyolisme” per entomar oximorons tan sánchez-llibrescos com “espanyolisme catalanista” o “catalanisme espanyolista”. Desestimat l’Olímpic de Barcelona fins a una nova lluna, l’actualitat lingüística espanyolista s’ha centrat en el redactat del nou himne.
Des d’un punt de vista poètic, val a dir que la cosa no és gaire florida. Segurament el millor que se’n pot dir és que parteix d’una estructura molt clara. L’autor en cap moment pretén abastar l’inabastable, sinó que es limita a desenvolupar el nom: “Pels teus mèrits / Tens el títol de REIAL i el dignifiques. / Ets un CLUB,/ un gran club i no altra cosa, sols un club. / DEPORTIU /És deport, només deport el que practiques. / I ESPANYOL / ESPANYOL / És el nom que es fa crit i et dóna ajut”. Després la cosa ja entra en una mena de prosa poètica un pèl barroera que peca una mica de descriptivisme. Però el que motiva aquesta columna no és el famós “sols un club” ni la fantàstica rima assonant club-ajut, sinó la cofoia presència de l’adjectiu “Deportiu”.
Quan, ja fa uns anys, l’Espanyol va subsituir la “eñe” (del mític crit “apañó!”) pel dígraf de Catalunya, alguns repatanis van pressionar per no perdre també la D de l’acrònim RCD. Els dirigents d’aleshores devien mirar el Fabra i hi van llegir: “deport m. Recreació, esbarjo, comunament a l’aire lliure”. Allò els devia conhortar. Com que la secció de bàsquet ja declinava i el mestre Fabra admetia la seva D van decidir de mantenir-la. Estaven signant, sense saber-ho, la sentència de mort de l’estadi de Sarrià.
“Deport” és genuí en llengua catalana des del segle XIV. Ja Ramon Llull, gens sospitós d’espanyolisme, l’usava. En canvi “esport”, el seu sinònim més generalitzat, és un anglicisme manllevat prèviament del francès medieval, després que algun saberut ultracorregís el terme del francès antic “deport” amb una essa intercalada que el transformà en “desport”. Esports i deports, doncs, provenen etimològicament del llatí “portare”, però un petit detall semàntic transforma aquesta D en una profecia fatal.
“Deport” deriva del verb llatí “deportare” (transportar). En català, el llenguatge figurat va espiritualitzar aquest transport. De “transportar-se en esperit” a “distreure’s” hi havia un pas, i de la distracció a l’esbarjo d’ara un altre. Però durant el procés un matís terrible es va adherir al sentit de “deportare”: “traslladar forçosament algú com a càstig”. Aquest és el preu d’haver mantingut el “Deportiu” —a diferència del Centre d’Esports Sabadell, per exemple—: transformar-se en l’actual Reial Club Deportat a Montjuïc. De tota manera, sembla que ho han encaixat prou esportivament.

dijous, 6 de novembre del 1997

Calendari d’espais

Ara fa un mes, arran d’aquell quatre d’octubre nupcial que va transformar Barcelona en un plató televisiu, proposàvem una nova col·lecció enigmística basada en la confluència de les dues variables de la velocitat: l’espai i el temps. Es tracta de localitzar arreu vies públiques batejades amb una data —cronovies, en direm— per poder bastir un calendari d’espais. Les primeres trameses dels lectors de l’AVUI gairebé ens han permés assolir l’objectiu inicial que ens vam fixar: trobar una cronovia per a cadascun dels dotze mesos de l’any. Una primera onada de cronovies procedents de localitats com ara Manresa, Ripoll, Sitges o Terrassa entre les catalanes, i Tunis, Milà, París o Tolosa de Llenguadoc entre les foranes, ens ha permés de completar deu dels dotze mesos de l’any. En aquests moments els dos únics mesos vacants en la nostra incipient col·lecció de cronovies són agost i desembre.
En canvi, maig és el mes més ben representat en aquesta aliança enigmística entre el temps i l’espai, atès que tenim coberts sis dels seus trenta-un dies. Terrassa (barri de Sant Pere Nord, 08226) comparteix amb Barcelona (Nou Barris, 08033) una plaça del Primer de Maig que esdevé carrer a Manresa. Les tres mateixes ciutats també hostatgen sengles carrers del 2 de Maig, data del motí madrileny que en 1808 va iniciar la guerra contra les tropes napoleòniques. L’afer dels dos primers dies de maig pren un caire rocambolesc a Sitges, ja que el famós “carrer del pecat” sitgetà ha lluït tots dos noms abans d’arribar a la seva denominació actual. Potser el pas del 2 al 1 de Maig va obeir a estranyes raons d’imatge progressista, tot i l’evident ironia de posar aquest gran aparador del lleure sota l’advocació de la Festa del Treball. El que desconeixem és la raó que ha fet desaparèixer del nomenclàtor de Sitges aquesta històrica cronovia.
El mes de maria completa la seva mitja dotzena de cronovies amb els dies 5 (Via Cinque Maggio, a Milà), 8 (Rue du 8 Mai 1945, al mític barri de Clichy, XVIIe arrondissement, París), 24 (Piazza Ventiquattro maggio, a Milà) i 27 (carrer del 27 de maig, a Ripoll). També el 17 tenia cronovia a Manresa durant l’època franquista (calle 17 de mayo de 1948, avui dedicada al farmacèutic manresà Doctor Esteve), però no la computem per no embolicar la troca amb el munt de mutacions vials que provocà l’arribada de la democràcia. Sobta la tràgica commemoració de la cronovia ripollenca: el 27 de maig de 1839 la vila de Ripoll va ser saquejada, incendiada i pràcticament destruïda. El carrer ret homenatge al mig miler de morts d’aquella sotragada.
Agraïm les cronovies esmentades a Francesc Comas, Florenci Crivillé, Enric Fontvila, Josep Maria Martí i Helena Troiano. Si us ve de gust completar aquest calendari d’espais, envieu-nos cronovies per correu a la Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona o maileu a 100343.1770@compuserve.com. En parlarem.