Paraules en joc

El senyor Rojo insisteix que els crèdits seran aviat més barats perquè tornaran a baixar els tipus d’interès i la reforma educativa s’entesta a contradir-lo. El nou sistema de crèdits variables ha revolucionat el món de l’ensenyament. Malgrat una certa sensació de desgavell, cada cop apareixen crèdits d’un interès més notable. És el cas, per exemple, del que l’escriptor figuerenc Vicenç Pagès imparteix aquest trimestre a l’IES Ridaura de Castell d’Aro. Un nodrit nombre de púbers de tretze anys acaben de descobrir que la llengua catalana pot ser tan dúctil i saborosa com una pegadolça. El crèdit es diu “Paraules en joc” i es basa en els mecanismes que poblen aquesta columna avui fa —per dir-ho en els termes precisos que Vila-Matas utilitza a Para acabar con los números redondos (Pretextos, 1997)— vuit anys, tres mesos i catorze dies o el que és el mateix: tres-cents noranta-quatre articles.
La dinàmica proposada per Pagès inclou un temari amb els jocs més productius de l’enigmística amanit amb premis de càstig tan cruels com pronunciar un embarbussament del tipus “plou poc però pel poc que plou plou prou”. Els soferts alumnes han fet logogrifs, pangrames, jeroglífics, cadàvers exquisits, anagrames, acròstics i tota la gamma. Alguns jocs han resultat més positius que d’altres. Així, destaquen lipogrames monovocàlics amb la A com el catastrofista “La cascada va arrasar la vall amb la tanca al davant” (Alberto Díaz) o l’innovador “La Marta va anar a la platja a caçar bacallà” (Mireia Contreras). Si a l’Empordà cacen bolets, ¿per què no ampliar l’activitat als bancs de bacallà de Terranova? També les frases panvocàliques amb les vocals en rigorós ordre alfabètic tenen el seu què. Així José María Alcaraz descobreix un meravellós lema que podríem penjar a la porta del Macba: “L’art és innocu” i Othman Mahib fa una troballa desmitificadora del sol matinal: “A l’est hi plou”. Pel que fa a les frases, aquests aprenents de bruixot en proposen una de monosil·làbica que remet a la famosa tirallonga de Pere Quart: “El nen cau al fang i surt que riu” (Alberto Díaz), en la qual destaca, al darrer mot, el desplaçament insòlit del fang fluvial a una hilaritat més pròpia de l’edat de l’autor.
Alguns altres exercicis enigmístics, com ara l’empelt, transformen els seus practicants en creadors de llenguatge. Així, Marta Martínez aconsegueix magnífics mots maleta tot fonent parelles xocants: la robaixa (“roba per a baixos que està bé de preu”), el garbíblic (“vent que bufa en llocs sagrats”) o mamiferir (“maltractar un mamífer”). D’ella és també l’honor d’haver localitzat al DGLC el mot “indoor” més llarg del català: Tetrabromofenoftaleïna (23 lletres). La collita dels primers alumnes d’aquest crèdit variable i juganer es completa amb collages fets de titulars de diari: Claudia Schiffer domina Pujol i moren mil persones (Adrià Bernabé) i Van Gaal salva Barcelona de la infanta Cristina (José María Alcaraz). Entre l’ensenyament i la delectança, aquesta mena de crèdits pugen i pujaran.