Som el 4%

L’editora londinenca Harper-Collins acaba de llançar una síntesi notable del segle aquest que se’ns acaba. Com que la seva especialitat són els diccionaris —especialment el consultadíssim Collins Dictionary— els caps pensants del màrketing editorial han optat per resumir el segle en un diccionari de cent paraules associades cadascuna a un any. La “collinada” parteix de 1896 —any representat pel mot radioactivitat— i acaba enguany amb el terme que fa cent: “blairita” (seguidor acèrrim de Tony Blair). És una idea original que barreja l’obsessió sintètica del periodisme contemporani amb un cert regust enciclopedista tamisat per la ironia. En la mesura que el segle XX ha representat l’esclat de la informació resulta prou recomfortant que algú es vegi amb cor de resumir-lo en cent paraules.
El lemari d’aquest tot-a-cent britànic és ric i variat. Hi ha termes de tot tipus: polítics, tecnològics, culturals, mèdics, econòmics, militars... Des de l’aspirina (1897) al Tupperware (1945), passant pel bikini (1946), el làser (1960), la mini-faldilla (1965), el jazz (1909), el jeep (1940), el niló (1938), la Gestapo (1933), la Fifa (1904), l’Iva (1973), la Glasnost (1985), el xip (1958), el rock’n’roll (1953), la sida (1983), els clons (1992) o el moviment Punk (1976). Un autèntic poti-poti de píndoles lèxiques que contenen el nostre passat més immediat. Val a dir que, lluny de caure en la trivialitat insuportable dels resums televisius que ens plouen cada desembre, l’espectacular barreja de referents que convoca el llistat secular produeix un vertigen prou saludable. La brutal desproporció entre l’abastable i l’abastat d’aquesta volta al segle en cent paraules la transforma en una proposta molt interessant.
Són moltes les lectures que es desprenen de la tria. Tantes com camps semàntics invoca cadascun dels cent mots. Però des d’aquesta columna volem destacar que els senyors de Harper-Collins dediquen quatre dels cent mots al món del foc i el joc que alenen l’enigmística. I un 4% de tot un segle no sembla pas poca cosa! Les nostres quatre píndoles lèxiques són Dadà (1916), Spoonerisme (1923), Scrabble (1948) i el cub de Rubik (1979). Un quartet que cobreix perfectament els quatre punts cardinals de l’enigmística. D’entrada, el moviment dadaista representà una autèntica revolució en les relacions entre art i sentit basada en la irrupció de l’inconscient en el món de la creació. Dadà és boicot a la solemnitat, traïció a la tradició, violació sistemàtica dels codis establerts i joc transcendent. Per les finestres obertes del dadaisme encara avui circula aire.
El reverend William Archibald Spooner —ver Pich i Pon britànic— és un dels “homemots” d’aquest segle. La seva prodigiosa capacitat per cometre làpsus lingüístics l’erigeix en un gran artífex de la imprescindible ambigüitat. Finalment, tant l’Scrabble (el rei dels jocs de paraules encreuades) com el cub de Rubik (el trencaclosques en 3D) apel·len a l’”Homo Ludens” que tots portem dins.