dijous, 26 de juny del 2003

El nòmer clus

El verb "nominar" ha estat progressivament devaluat per la cultura audiovisual. Les nominacions dels Oscars de Hollywood encara tenen un to optimista, però aquesta ombra d'esperança nominal s'ha esvaït amb la irrupció dels neonominats als programes de televisió convivencial (ho sento, però dir-ne Tele-brossa trobo que és injust per a paletes i poetes, apostar per Tele-escombraria seria injust per als escombriaires i decantar-se, com Jordi Costa al CCCB, per la Tele-porqueria és definitivament injust per als porcs). Com és notori, ara els nominats ja no aspiren a la glòria sinó al desterrament. Expulsats del paradís mediàtic de torn, vagaregen pels platós a la recerca d'una engruna de posteritat. Nominar, doncs, ha canviat substancialment. Nomenar, en canvi, continua vigent entre la gent que aspira als càrrecs públics. L'editora Míriam Tey, per exemple, va ser nomenada pel PP (partit popular) i en canvi es resisteix a ser nominada pel TP (todas putas).

Només nòmer, que és un verb prodigiós —"jo nom Màrius, com és que noms tu?", diríem a Mallorca en un català de ressons germànics—, manté la dignitat nominalista. Tots nomem d'una manera o altra, encara que sovint traginem noms secrets. I aquest és el motiu d'aquest article. Últimament he detectat una certa revifalla d'un joc d'ocultació nominal al qual són molt afectes els escriptors de l'Oulipo i que podríem batejar com el "nòmer clus". Durant la llarga campanya electoral a la presidència blaugrana una agència matrimonial que noma Samsara va repartir a l'estadi un fulletó sensacional que oferia els seus serveis professionals. Partint del doble sentit que permetia l'absència de "Reina" —el president interí Enric Reyna—, el publicitari Pep Torres es va empescar un text en "nòmer clus" que, millor o pitjor, contenia els noms de tots els precandidats: "Si no tens Reina, i estàs cansat de creuar la porta sense que ningú no et rebi, de llevar-te tot sol a la medinada i t'has Bassat la Major part del temps passejant el teu llaurador. Et trobarem qui et robi ràpidament el cor. Fes-nos cas, aspira al millor per a tu i deixa de col·leccionar gerros Ming: ella existeix. A l'agència matrimonial Samsara et trobem la teva Reina." El joc era, en aquest cas, pura exhibició, perquè els cognoms dels vuit precandidats estaven tipogràficament ressaltats.

Ara la verbívora Julieta Sunyol ha anat més enllà i ha transformat el "nòmer clus" en un enigma operístic. La seva nota manuscrita en un pentagrama oculta títols d'òperes: "Estimat Giuseppe, aquesta destinació encara no l'he païda, tinc tos de gos (tos canina), els dispensaris són ambulatoris i jo no em puc atipar si falta sal o menjant només enciams. Des de la finestra de l'hotel local puc veure aquesta escena que el fals tafetà no amaga: una nena sola plora al carrer. Pobra criatura, és orfe o té pares? Es van aturant dotze persones però de tant trista ni soldats de plom ni pallassos la consolen. La gent no escarmenta i ho van intentant. Res, no calla. Finalment baixem al carrer i —que bo!—, hem aconseguit que es distregui!... És ben bé que val qui rialles encomana... Ja veus, ma vida ben distreta, oi? En fi, fins la propera! Petons! Joan Rigol, etòleg". L'última òpera és el "Rigoletto", però ¿i les dotze anteriors? Sort.

dijous, 19 de juny del 2003

Sant Vicent Ferrer al Carib

L'especulació sobre la motivació de les paraules ha estat un dels atractius fonamentals de la ciència etimològica. Ara els filòlegs Manel Riera-Eures i Margarida Sanjaume han gosat inventariar en un original diccionari tot d'expressions capaces de transformar la nostra parla en un concert de drings, drangs i rang-catarrangs. Així ha nascut, tral·larà, el "Diccionari d'onomatopeies i mots de creació expressiva" (Edicions 62) que omple un buit i xof. Per evitar que els sons transcrits els fugin d'estudi (i encara els hagin d'anar a buscar de matinada, ai, a una olla de grills) els autors reserven el dret d'admissió segons el concepte de la motivació establert per Stephen Ullmann: "són motivades totes les paraules la forma de les quals no és purament fortuïta als ulls dels parlant". Naturalment, no hi entren els mots compostos (paraxocs) i derivats (escombriaire) que impliquen una "motivació morfològica" ni tampoc les expressions (filet de veu) que indueixen el parlant a deduir-ne la "motivació semàntica" per analogia (filet de fil petit, no pas filet de bou, eh?). La motivació que compta per entrar en aquesta festa és l'anomenada "motivació fonètica". I cau pel seu propi pes (catacrac barrabum patatxof) que aquesta bàsicament es refereix a les onomatopeies i els mots dits de creació expressiva.
Riera-Eures i Sanjaume han pentinat un corpus notable de textos que abasten des dels clàssics fins a novel·les d'abans d'ahir amb especial atenció a les revistes infantils i a la tradició del còmic. Hi trobem autoritats com Ruyra (que en 1920 escriu "rum-rum" per descriure la remor del mar), Pitarra (els timbals del qual fan "ram-ram" en 1866) o Pau Riba (que escriu "rauc", què sinó?, quan en 1987 fa raucar una granota). Hac Mor escriu que un garrot fa "garric-garroc" i Porcel fa batre una campaneta fent "glin, glin, glin, glin, glin". Per imposar silenci l'any 1932 Salvador Espriu escrivia "xst", en 1983 Isabel-Clara Simó "xsit" i en 1989 Joan Francesc Mira "xss". Només un retret per a aquest documentat diccionari: s'hi troben a faltar alguns referents indefugibles. Per citar-ne només tres: a l'entrada "uf" ni s'esmenta el llibre de contes fundacional "Uf, va dir ell" de Monzó; a la següent entrada, que és "uh", tampoc es cita el poe/ma/mari "UH!" de Casasses; el tercer retret és més genèric: hauria anat bé una lectura a fons de l'obra de Sergi Pàmies, perquè en la seva narrativa l'onomatopeia s'estilitza i pren una entitat que va més enllà de la tradició.
Res d'això no desmereix la publicació d'aquest diccionari innovador que recull l'origen fonètic de paraules com carrincló, hippy, repatani, titella o xaranga. El diccionari té bona factura i bons acabats: al final hi ha diversos índexs (per camps temàtics, llistes de correspondències, de mots) que en faciliten la consulta. A més, hi aprenem informacions cabdals. Per exemple que per referir-nos "motivadament" a la còpula no només podem fer "nyaca-nyaca" sinó també "txaca-txaca" (segons Jaume Cabré a "L'ombra de l'eunuc", 1996). I, sobretot, que "xa, xa, xa" no és només un ball caribeny sinó també l'onomatopeia de la xerrameca, segons estableix Sant Vicent Ferrer als seus sermons (segle XV). Ja veig el seu braç incorrupte presidint el disc de "Caribe Mix".

dijous, 12 de juny del 2003

La bibliorgia d'Albani

La setmana passada vaig escriure aquí mateix d'una novel·la tan improbable com introbable: "Legendary, Lexical, Loquacious Love", firmada per una tal Eve Rhymer (en realitat l'artista Karen Reimer) i publicada en 1996 a Chicago. L'únic què (i tampoc no és un gran què) d'aquesta novel·la és que té totes les paraules, començant per les del títol, ordenades alfabèticament. Per no deixar la veta bibliòmana, avui vull escriure de l'últim llibre que acaba de publicar el meu col·lega del grup oplepià Paolo Albani (www.paoloalbani.it). El poeta Albani, admirador incondicional de l'obra de Joan Brossa i editor de la revista “Téchne” a Pistoia, és un dels autors més destacats de l’Oplepo. Erudit dels llenguatges inventats i de les “bizzarries” literàries, Paolo Albani aporta una visió molt fresca a les constriccions potencials i la seva poesia dinamita la monotonia, tal com alguns espectadors catalans han pogut constatar en recitals diversos.
Però a Itàlia els llibres més divulgats d'Albani són tres enciclopèdies espúries publicades totes pel segell Zanichelli: "Aga Magera Difura. Dizionario delle lingue immaginarie" (1994), "Forse Queneau. Enciclopedia delle scienze anomale" (1999) i el que acaba de sortir el proppassat més d'abril: "Mirabiblia. Catalogo ragionato di libri introvabili" (2003). La primera obra escrita a quatre mans amb Berlinghiero Buonarroti i les altres dues amb la col·laboració de Paolo della Bella. El diccionari de llengües imaginàries, que ja ha merescut una traducció francesa força celebrada, deu el seu exòtic títol a un poema en llengua inexistent de Tommaso Landolfi; el de les ciències anòmales —o inexactes o marginals o no reconegudes o errònies o potencials o fantasioses o còmiques o— ha estat molt premiat a Itàlia i treu el títol d'un vers de Giulia Niccolai que en català podríem adaptar tranquil·lament així: "pot ser que sí, potser Queneau". Finalment, el més recent, acabat de sortir del forn, és un veritable catàleg bibliogràfic de llibres imaginaris dels quals han parlat en les seves obres autors tan diversos com Cervantes, Borges, Calvino, Lem, Eco, Nabokov, Perec, Queneau, Vila-Matas, Bolaño i molts d'altres. "Mirabiblia" és un catàleg que se situa formalment en un gènere literari molt consumit pels clients de les llibreries de vell, però que en aquest cas exclou la possibilitat de localitzar físicament el volum perquè, per dir-ho amb Max Beerbohm, es tracta de "bíblies abíbliques".
El lector de "Mirabiblia" topa amb un univers llibresc sorprenent que podria sorgir de la famosa enciclopèdia borgiana de Tlön. S'hi barregen els volums imaginaris de la biblioteca que Rabelais inclou al "Gargantua i Pantagruel" amb els que s'empesca el xilè Roberto Bolaño al seu fals manual de literatura "La literatura nazi en América". Hi treuen el nas els grans bibliomixtificadors de tots els temps, sempre parlant a través dels llibres inventats als quals fan referència des dels seus llibres inventariats. Per acabar-ho d'adobar, Albani clou "Mirabiblia" amb un apèndix múltiple que inclou inventaris de llibres inventats. És un llibre miraculós, que ens retorna a Alexandria. Un veritable inventari d'invents. Una bibliorgia.

dijous, 5 de juny del 2003

L'ordre alfabètic

L'any 1998 Juan José Millás va publicar a Alfaguara una novel·la basada en un artifici verbívor: "El orden alfabético", la història d'un turmentat personatge que acaba per refugiar-se a la seva enciclopèdia. L'ordre alfabètic que impera a enciclopèdies i diccionaris resol, tot sovint, lamentables confrontacions de vanitat. Quan no podem recórrer al recurs dramàtic de presentar els personatges "per ordre d'aparició", sempre ens queda procedir "per rigorós ordre alfabètic" a l'hora de citar autors d'obres col·lectives o altres persones susceptibles de competir en importància. Una altra cosa és si després els ordenem alfabèticament per noms o per cognoms, o, fins i tot, si comencem per la a o per la zeta, però en general el criteri alfabètic evita les vanes picabaralles de l'ego desfermat. És famós el cas del pintor anglès sir Lawrence Alma Tadema, que va interposar entre nom i cognom aquest fantàstic "Alma" per figurar el primer a totes les enciclopèdies.

Ja feia temps que pensava en les possibilitats literàries de la perversa dictadura de l'alfabet quan vaig topar amb una notícia sorprenent. Dos anys abans que Millás publiqués la seva novel·la, una autora nord-americana anomenada Eve Rhymer va publicar a Chicago la novel·la "Legendary, Lexical, Loquacious Love" (1996) escrita, com el seu títol, amb paraules disposades en ordre alfabètic! Naturalment, em vaig posar a buscar-la com un boig. L'editorial es deia Sara Ranchouse Publishing. No m'imaginava com podia ser una novel·la en la qual cada paraula hagués d'anar alfabèticament darrere de l'anterior i davant de la posterior. No me n'imaginava ni una frase, de fet. Intentem-ho: "Anit Beatriu corria despullada entre flors grogues harmònicament il·legal..." Buf. Potser encara la faríem, una frase que fos un acròstic alfabètic, com als salms bíblics, però "tota una novel·la ordenada alfabèticament!"

El mite d'Eve Rhymer, com sol succeir i és bo que així passi, se m'ha desmuntat quan he descobert, a través de la gent de Spineless books, que "Legendary, Lexical, Loquacious Love" és en realitat un llibre d'artista. La Rhymer en qüestió és una artista prou coneguda als Estats Units que es diu Karen Reimer i la meva mitificada novel·la alfabètica un dels seus projectes artístics. De fet, el seu llibre és, en realitat, il·legible, atès que conté totes les paraules d'un text reordenades alfabèticament. Com si jo ara decidís reordenar aquest article així (ho faig només amb la primera frase per no marejar): "1998 a a acaba alfabético Alfaguara any artifici basada d' El en enciclopèdia història José Juan L' la la Millás novel·la orden per personatge publicar que refugiar-se seva turmentat un un una va verbívor". Què? Ho troben artístic? Cortázar es va permetre uns quants jocs de reordenació sintàctica (el que s'anomena "sínquisi") amb resultats acceptables, però això del "Legendary, Lexical, Loquacious Love" em temo que deu ser molt indigest. Potser deixaré de buscar aquest llibre d'artista. A última hora, com diu l'editor de Spineless books David Gillespie: "que no es pugui llegir encara fa que la seva existència sigui més remarcable". Doncs molt bé. "El el llegiré mai no si trobo".