dijous, 19 de desembre de 2002

Sense espinada

En l’últim article de l’any vull introduir un concepte inquietant: la literatura sense espinada. No és una idea nova, però sí que en aquest 2002 ha trobat nous valedors. Com si el Bartleby de Melville passat pel sedàs del Vila-Matas premontanià hagués fundat una editorial. Perquè es tracta justament d’això, d’una exquisida editorial nord-americana fundada el passat 20/02/2002, segurament a les 20:02 del vespre, amb el nom de Spineless Books (llibres sense espinada). Una editorial independent que s’ha especialitzat en la distribució de literatura d’experimentació formal, en suport imprès i de forma electrònica. L’entorn de Spineless, per tant, explora els gèneres hipertextuals d’escriptura col·laborativa i frega el pensament utòpic. Qualsevol que visiti spineless.com detectarà de seguida que és un projecte sòlid que va més enllà del weblog personal. S’hi ofereixen eines d’escriptura en línia, llibres per llegir o per comprar, llistes de lectura, bibliografia, imatges i sons. Spineless Books fins i tot reprodueix els textos complets de la mítica novel·la lipogramàtica d’Ernest Vincent Wright “Gadsby”, amb més de 50.000 paraules sense cap lletra E, o del poc conegut “Never again” de Doug Nufer, llibre en el qual no es repeteix ni una sola paraula.

La bibliografia al·ludida és molt propera al món que vaig intentar cartografiar a “Verbàlia”. A cal Sensespinada divideixen els llibres que els interessen en quatre seccions: ludolingüística, Oulipo, palíndroms i obres literàries formalment perfectes (sic). En aquesta última categoria, per exemple, inclouen la “Alphabetic Africa” de Walter Abish, una novel·la de 52 capítols que van de la A a la Z i viceversa. La lletra que cada capítol porta al títol indica la constricció. Totes les paraules que componen el capítol han de començar amb aquella lletra o qualsevol altra que la precedeixi en l’alfabet. Per tant el primer capítol i l’últim, presidits per la A, són forçosament tautogrames on l’única inicial admesa és la A, mentre que els dos capítols centrals (tots dos intitulats “Z”) admeten qualsevol paraula, comenci com comenci. La idea és prou raonable: el plantejament i el desenllaç de la novel·la lliguen l’autor de mans mentre que en la zona central de la història l’escriptura flueix perfectament alliberada del jou tropològic.

L’aposta d’experimentar sense l’espinada narrativa lineal també implica anar més enllà de la pàgina impresa. És per això que Spineless Books inclou obres literàries en hipertext com ara “Letter to Linus” i també eines informàtiques ben curioses per incitar a l’escriptura. Per exemple, el “Cervantes Writing Engine” (Motor d’escriptura cervantina) que permet una activitat tan borgiana com escriure i revisar “Don Quijote” en línia, el “Deep Speed” (Velocitat profunda) per crear nous palíndroms o el projecte “Newspoetry” d’escriptura col·lectiva per fer poemes sobre les notícies del dia, en sintonia amb les últimes propostes del poeta català Valentí Gòmez i Oliver. La literatura sense espinada és anticanònica. Pot recordar l’escriptura sense llançadora de Vicenç Altaió o les paraparèmies de Carles Hac Mor o els exercicis oulipians de Victor Sunyol. Però el seu cànon és literalment al·lucinant: “The Drinker” de Hans Fallada, “Lunar Caustic” de Malcolm Lowry, “Big Sur” de Jack Kerouac, “Opium” de Jean Cocteau i “Junky” de William Burroughs. Bon i etílic Nadal.

dijous, 12 de desembre de 2002

Balanç

De tant en tant, una proposta de recerca ludolingüística fa fortuna més enllà dels exemples que en compleixen les regles del joc. Passa poc, però quan passa res no pot deturar l’allau de noves propostes. La recerca de noms balancí (o “balançònims”), com ara Júlia Julià, Clara Clarà o Sole Solé ha provocat una pluja d’idees. D’entrada, una de les peculiaritats més notables d’aquesta troballa de Cèlia Riba era que els noms masculins semblaven resistir-s’hi. Doncs no. Poques hores després de sortir publicat l’article Josep Maria Fonalleras trencava el foc enviant un exemple boníssim difícil d’igualar: Jaume Jaumà. Carles Marquès hi afegeix un Deli Dalí, tot admetent que potser té més sortida la Dèlia. Ció Rigau proposa un altre exemple plausible en què la seqüència canvia a agut-pla: Romà Roma. En la mateixa línia, Enric Xicoy aporta balançònims masculins un pèl marians: Marià Maria, Marí Mari i viceversa en femení, és a dir Maria Marià o Mari Marí. Jaume Macià envia noms mitològics com Paris París o Pàstor Pastor, i també una joliua Bàrbara Barberà. Finalment, el colossal Alfons Saumell descobreix una vintena d’exemples amb noms i cognoms contrastats, entre els quals destaquen els masculins: Leopardí Leopardi, Gerard Gérard, Àlvar Alvar, Maurí Mauri o Crispí Crispi.

El més curiós de les aportacions rebudes és que moltes contenen noves variants que potser pagarà la pena investigar. Així, el matemàtic Robert Navarro envia dos casos documentats de personatges triplement ecoics: un professor d’una escola de Sant Cugat del Vallès anomenat Gil Gil Gil i un estudiant a l’Institut Químic de Sarrià anomenat Salvador Salvadó Salvadó. Curiosament, aquest mateix triplet és adjudicat pel reusenc Lluís M. Barceló a l’amo d’una cereria a la plaça del Castell de Reus. Per la seva banda, l’Enric Xicoy proposa una altra mena de repetició amb canvi de llengua. En diu “bilinguònims” i vindrien a ser èmuls del poeta Blanco White. Ell imagina n’imagina de possibles (Jordi Jorge, Pau Pablo…) i el Carles Marquès aporta un veí de Torredembarra anomenat Joan Juan que és un “bilinguònim” vivent. En aquest cas resulta que els més difícils de trobar són els exemples femenins. Igual que amb els “parrònims” proposats pel Jordi Graupera des de Lisboa. Cal que el nom tingui un reflex al cognom: Ferran Ferrandis, Pere Peris, Jack Jackson, Àlvar Àlvarez… El festival de propostes es completa amb una obertura toponímica i gentilícia per part del lingüista Jaume Macià. Topònims que donen joc per fer-ne frases (parlava a Parlavà, hulla a Ullà, àvia d’Avià, aneu a Àneu…) o gentilicis que es balancegen amb el seu topònim d’origen (italià d’Itàlia, bosnià de Bòsnia…) I encara amb uns complexos trios tritònics: líquida-liquida-liquidà.

Tanco aquest balanç provisional de l’obertura balançònima amb les propostes d’Alfons Saumell. D’una banda l’agermanament anagramàtic entre cognoms (Morán-Román, Amat-Mata, Roig-Giró, Lorca-Carol, Nebot-Bonet) o bifront (Serrat-Tarrés, Salom-Molas, Alas-Sala). De l’altra, les parelles molt ben balancejades: en Cornelià i na Cornèlia, l’Emilià i l’Emília, na Llúcia i en Llucià, el Valerià i la Valèria o na Màrcia i en Marcià. La conclusió seria que tots som una mica marcians.

dijous, 5 de desembre de 2002

Defectes especials

El tast mensual de “Gramàtica del Català Contemporani” ens va dur el novembre a la defectivitat verbal (Volum I, p. 692, capítol de Max Wheeler). Aplicada als verbs, la defectivitat designa la manca d'alguna forma en el paradigma de la conjugació. Els verbs defectius que Wheeler analitza són: caldre, dar, haver, lleure, soler i toldre. Vèiem com “caldre” exclou l'ús de les primeres persones. En teoria, el rètol “calen aprenents” és correcte, però aquests aprenents quan es presenten a l’entrevista de treball no poden dir “el rètol diu que calem” (a menys que exerceixin de piròmans). El quid de la proposta indefectible que vaig llançar provenia d’una sàvia consideració de Wheeler. Afirma l’estudiós que en principi tampoc no s'usarien les formes de segona persona "si no fos que Carles Riba va escriure en un poema «Em cals ben ardida i ben forta»". Aquest cas notable es completa amb un altre exemple no adjudicat però que també figura al Corpus: la 1ª persona del plural del futur de "soler" (jo soldré) consta entre les formes admeses per Wheeler perquè "hi ha un exemple (al Corpus) del 1961". Naturalment, la proposta verbívora llançada als poetes dels Països Catalans era trobar contextos literaris escaients que justifiquessin les formes de caldre, dar, lleure, soler o toldre (encara) no presents al Corpus.

La veritat és que no n’esperava gran cosa, més enllà dels típics relats protagonitzats per núvols capaços de dir “ploc poc però pel poc que ploc ploc prou”. Però en Josep Maria Vigatà va localitzar a la xarxa un vers solt (“París plou com tu plous capvespres àngels…”) i l’envià, sense saber ni de quin poema formava part ni qui n’era l’autor. Les pesquisses posteriors m’han portat fins a la Safor. Vigatà va localitzar el vers del “plous” en una de les dues ressenyes que el poeta de Gandia Josep Lluís Roig va escriure sobre el llibre de Marc Granell “Versos per a Anna” (Bromera. Alzira, 1998). L’una en aquest mateix suplement. L’altra a la rigorosa revista valenciana “Caràcters”. Per tant Granell demostra que els “plous” personalitzats també venen de París. La línia lacrimògena del “ploure” en persona arriba fins als poemes del mateix ressenyista. “Un home plou al mig de la finestra” és el vers que obre el poema “Paisatge” del llibre de Josep Lluís Roig “Oasi breu” (Tàndem. València, 2001). Llàstima que només fos un home. ¿Què hauria passat si el poeta hagués col·locat més d’un home ploraner al mig de la finestra? Continuarem informant.

La lectura ludolingüística d’aquest mes ens acosta al fascinant món dels clítics (Volum I, p. 933, capítol “Cliticització” d’Eulàlia Bonet). Un clític no és un crític de literatura xinesa, sinó un element a mig camí entre el morfema i el mot, com el “que” de “¡Que callis!” o la ema de “m’agrada”. Després de llegir el complet capítol de Bonet podríem arribar a la trista conclusió que els clítics s’assemblen massa als catalans, perquè: “Encara que depenen d’un mot veí, sintàcticament són elements independents i (…) normalment pertanyen a classes de mots tancades (les que no permeten la creació de mots nous)”. Els clítics pronominals són els famosos pronoms febles. ¿Serà que els catalans tenim l’ànima feble? ¿De debò estem en una posició tan clítica que ja no som ni capaços de crear mots nous? ¿O només fem passes enrere per agafar embranzida? Incògnites sense resposta. Ja ho cantaven els de Supertramp: “Clisi, ¿quina clisi?”