Balanç

De tant en tant, una proposta de recerca ludolingüística fa fortuna més enllà dels exemples que en compleixen les regles del joc. Passa poc, però quan passa res no pot deturar l’allau de noves propostes. La recerca de noms balancí (o “balançònims”), com ara Júlia Julià, Clara Clarà o Sole Solé ha provocat una pluja d’idees. D’entrada, una de les peculiaritats més notables d’aquesta troballa de Cèlia Riba era que els noms masculins semblaven resistir-s’hi. Doncs no. Poques hores després de sortir publicat l’article Josep Maria Fonalleras trencava el foc enviant un exemple boníssim difícil d’igualar: Jaume Jaumà. Carles Marquès hi afegeix un Deli Dalí, tot admetent que potser té més sortida la Dèlia. Ció Rigau proposa un altre exemple plausible en què la seqüència canvia a agut-pla: Romà Roma. En la mateixa línia, Enric Xicoy aporta balançònims masculins un pèl marians: Marià Maria, Marí Mari i viceversa en femení, és a dir Maria Marià o Mari Marí. Jaume Macià envia noms mitològics com Paris París o Pàstor Pastor, i també una joliua Bàrbara Barberà. Finalment, el colossal Alfons Saumell descobreix una vintena d’exemples amb noms i cognoms contrastats, entre els quals destaquen els masculins: Leopardí Leopardi, Gerard Gérard, Àlvar Alvar, Maurí Mauri o Crispí Crispi.

El més curiós de les aportacions rebudes és que moltes contenen noves variants que potser pagarà la pena investigar. Així, el matemàtic Robert Navarro envia dos casos documentats de personatges triplement ecoics: un professor d’una escola de Sant Cugat del Vallès anomenat Gil Gil Gil i un estudiant a l’Institut Químic de Sarrià anomenat Salvador Salvadó Salvadó. Curiosament, aquest mateix triplet és adjudicat pel reusenc Lluís M. Barceló a l’amo d’una cereria a la plaça del Castell de Reus. Per la seva banda, l’Enric Xicoy proposa una altra mena de repetició amb canvi de llengua. En diu “bilinguònims” i vindrien a ser èmuls del poeta Blanco White. Ell imagina n’imagina de possibles (Jordi Jorge, Pau Pablo…) i el Carles Marquès aporta un veí de Torredembarra anomenat Joan Juan que és un “bilinguònim” vivent. En aquest cas resulta que els més difícils de trobar són els exemples femenins. Igual que amb els “parrònims” proposats pel Jordi Graupera des de Lisboa. Cal que el nom tingui un reflex al cognom: Ferran Ferrandis, Pere Peris, Jack Jackson, Àlvar Àlvarez… El festival de propostes es completa amb una obertura toponímica i gentilícia per part del lingüista Jaume Macià. Topònims que donen joc per fer-ne frases (parlava a Parlavà, hulla a Ullà, àvia d’Avià, aneu a Àneu…) o gentilicis que es balancegen amb el seu topònim d’origen (italià d’Itàlia, bosnià de Bòsnia…) I encara amb uns complexos trios tritònics: líquida-liquida-liquidà.

Tanco aquest balanç provisional de l’obertura balançònima amb les propostes d’Alfons Saumell. D’una banda l’agermanament anagramàtic entre cognoms (Morán-Román, Amat-Mata, Roig-Giró, Lorca-Carol, Nebot-Bonet) o bifront (Serrat-Tarrés, Salom-Molas, Alas-Sala). De l’altra, les parelles molt ben balancejades: en Cornelià i na Cornèlia, l’Emilià i l’Emília, na Llúcia i en Llucià, el Valerià i la Valèria o na Màrcia i en Marcià. La conclusió seria que tots som una mica marcians.