dijous, 28 de novembre de 2002

El making of d’un palíndrom

S’acaba 2002. Es clou un feliç període d’onze anys que ha separat els dos únics capicues que viurem. Es tanca el període d’entre-palíndroms, com si diguéssim. El proper any palindròmic no arribarà fins a 2112, i el proper període vivible entre dos anys capicua no es produirà fins al 2992-3003. Per això val la pena tornar a parlar per enèsima vegada de palíndroms. Aquesta vegada des d’una perspectiva inèdita, com és el seu procés de gènesi.

El verbívor madrileny Juan Baráibar s’ha iniciat enguany en l’escriptura palindròmica. En una carta extraordinària em confessa que la dèria de llegir del revés l’ha tingut absort durant mesos i em descriu el procés de creació d’un dels seus palíndroms castellans. Es tracta d’un exemplar no especialment reeixit, però en canvi els seus comentaris constitueixen un apassionant “making off”. Afirma Baráibar que tot el procés li va sorgir d’una llavor casual. Va pel carrer i ensopega amb un rètol que inclou la paraula “GRATIS”. Alliçonat per les lectures verbívores i empès per la dèria que acaba d’aquirir Baráibar desplega aquest mot comú a partir del punt G nuclear i troba “SITAR GRATIS”. S’adona que l’instrument musical hindú requereix funcionar de complement directe i decideix buscar un verb transitiu relacionat amb la música. La larva del palíndrom creix: “TOCA SITAR GRATIS A COT”. Però el sintagma preposicional que apunta a la dreta de la criatura ofereix poques possibilitats. Baráibar treu les tisores i hi torna: “DA SITAR GRATIS A D”. Ara li cal un subjecte a l’esquerra que es reflecteixi a la dreta en un complement indirecte: “ANA DA SITAR GRATIS A DANA”. Baráibar ho troba correcte, però insatisfactori. Creu que Ana és un nom massa fàcil i en canvi Dana no li plau per estranger. Decideix fer una repassada del santoral i hi torna: “EVA DA SITAR GRATIS A DAVE”. Tornem-hi. A Baráibar li sona millor, però li agradaria acomboiar el sitar amb algun possessiu: “DA SU SITAR GRATIS USAD”…

Llavors es produeix la troballa inesperada. El xoc de mots. Afirma Baráibar que, fecundat pel possessiu que ha aparegut a l’esquerra, li germina un imperatiu a la dreta i topa amb una oració composta. S’imposen noves ramificacions, com ara un complement per al nou verb: “OL DA SU SITAR GRATIS; USADLO”. La nova situació exigeix dues recerques. D’una banda, remenar en l’arsenal de noms propis, oficis i gentilicis acabats en –ol; per l’altra, buscar un vocatiu que complementi l’imperatiu d’usar. La primera solució sembla sortir d’una tòmbola: “MARISOL DA SU SITAR GRATIS; USADLO SIR AM”. Baráibar s’emociona. Sap que està arribant al cap del camí. Afirma que la familiaritat del primer nom queda compensada amb l’oportuna aparició del tractament anglès “sir”, i es veu abocat a completar el segon nom. Les opcions són moltes, però finalment Baráibar troba el literari ajut de l’autor de “Diner”: “SI MARISOL DA SU SITAR GRATIS, USADLO, SIR AMIS”. La seva felicitat verbívora és completa. El conegut cognom britànic converteix el que ja semblaven dues proposicions juxtaposades en una harmoniosa, afirma Baráibar, oració condicional. El palíndrom ja ha emergit. El seu descobridor, que fins ara el veia com un vegetal en creixement, el compara amb un fòssil a la manera dels “candelieri” platerescos. La ruta natural.

dijous, 21 de novembre de 2002

Balançònims

L'especulació onomàstica és un àmbit constant de joc verbal. En aquesta columna ens hem acostat diverses vegades als noms de persona des de perspectives ben diverses. Naturalment, les combinacions xocants de nom i cognom són les més populars. Tothom coneix alguna història com les de la fictícia senyora Dolores Fuertes de Barriga, el governador civil franquista de Girona Armando Murga, el venedor d'enciclopèdies Marc Mata Bala, la filla que el llegendari doctor Dou tingué a bé de batejar amb el nom de Clara o el pintoresc diplomàtic iberoamericà senyor Aquiles Pinto Flores. Cada vegada que algú treu el tema dels noms xocants en una sobretaula en surten de nous. Els últims que han entrat al meu arxiu són de dos il·lustres nouvinguts a la poètica família Riba. L'any passat Pau Riba va ser avi. L'esperada néta va rebre el nom de Maia. Es veu que s'havia fet esperar tant que van trobar adient dir-li Maia Riba. Aquest octubre en Pau Riba i la Memi March han tingut un fill. El joveníssim oncle de la Maia ha rebut un nom de gran tradició literària: Llull. Neix predestinat a la feridura de la lletra, perquè llueix una troica literària d'or: Llull Riba March. Enhorabona a tots els lul·lians, ribians i marquians. I visca els hippies capaços de tenir nétes i fills alhora!

Fa deu anys en Tísner, que no era hippy però havia nascut murri, es va empescar el terme "triplonomàstic" per designar la gent que porta noms de pila als dos cognoms, com ara el periodista Francesc Marc Álvaro. En van sortir molts exemples, perquè hi ha molts cognoms que provenen directament del nom. Fins i tot en va sortir un que va trencar el motlle: el director del Museu del Joguet de Figueres es diu Josep Maria Joan i Rosa, de manera que és un veritable "tetraonomàstic". Arran de la proposta tisneriana vaig fixar-me més en la qüestió onomàstica i se'm va acudir d'investigar els noms ecoics com el de l'escriptor Vidal Vidal. La collita va ser prou fèrtil entre els escriptors catalans: el narrador nord-català Joan Lluís Lluís, el poeta menorquí Ponç Pons, el crític valencià Ramon Ramon... Després van venir els "fratrònims" o germans amb cognoms lleugerament alterats: Salvador Pániker i Raimon Panikkar, Gabriel Ferrater i Joan Ferraté, Enric Casasses i Anna Casassas... tot conformant un repertori d'il·lustres que encara ara va creixent amb les documentades aportacions dels lectors.

Finalment, una altra ribiana il·lustre, la lingüista Cèlia Riba, m'ha fet arribar una nova proposta tan bella com restrictiva. Després d'adonar-se que ella es podria haver dit Cèlia Celià, comença a buscar noms i cognoms que només es distingeixen per un accent desplaçat. La veritat és que no he conegut mai ningú que es digui Celià de cognom, però en canvi conec uns quants Julià, Clarà, Solé i Marí, les quatre altres nissagues explorades per na Cèlia. De manera que no resulta gens agosarat pensar en noies anomenades Júlia Julià, Clara Clarà, Sole Solé o Mari Marí. Na Cèlia creu que en podríem dir noms ditònics o balancí. Jo m'apunto a això dels mots balancí. ¿Balançònims? De noi sembla com si costés més, i de moment només en surten d'imperfectes, com ara un Pau de Paül o un Pere Parés. Envieu balançònims i a veure què.

dijous, 14 de novembre de 2002

Longitud jeroglífica

Un dels reptes verbívors que arrosseguem des de la temporada passada és el del jeroglífic d’un sol caracter tipogràfic capaç de suscitar la resposta més llarga. Tot va començar quan el ludolingüista serbi Zoran Radisavlevic em va enviar el que és rècord de longitud en la seva llengua: una lletra "V" a la part alta d'un full en blanc. La resposta arriba a congregar 21 lletres: "Dostavi sokove Sena Lazi". El mecanisme associatiu parteix de la frase "dosta visoko 've' se nalazi" i es pot traduir així: "Sena" (nom femení) ha donat diversos sucs a "Laza" (nom masculí). L'homofonia que la propicia és que "VE" (el nom serbi de la lletra V) està situada força amunt. Com que els vaig augurar llarga vida, en vaig dir “gerontoglífics”. I, efectivament, els lectors de l’Avui de seguida en van començar a enviar en català. Fins al setembre n’havia rebut una quarantena i el rècord era en poder de Joan Coll (Palma de Mallorca), amb una K central en caixa baixa que amagava “una k minúscula”, és a dir “una cassola minúscula” de 19 lletres.

Des de llavors n’he rebut gairebé un centenar més. Els intents de batre el rècord de la cassola han estat variats i fructuosos. De tota manera, el taló d’Aquil·les de la pràctica jeroglífica és l’elevat grau de subjectivitat que comporta. Fins i tot en la modalitat tipogràfica, en la qual els dibuixos estan prohibits, és difícil valorar, per exemple, la variació enviada per Alfons Saumell (Barcelona) que consisteix en una K tota abonyegada. La resposta ateny els 46 caracters si acceptem “Una cassola majúscula, plena de bonys o protuberàncies”, tot i que la disjunció aquí sembla gratuïta. Sense els bonys arribem a 40. Sense les protuberàncies només a 31. Però ¿per quins set sous “plena de bonys” no es redueix a un simple “abonyegada”? Naturalment, el culte a la longitud no ens ha de fer oblidar la justesa. A l’altre extrem de la K abonyegada hi ha l’operació que fa Àlex Lloreda, en recuperar un jeroglífic clàssic de Pedro Ocón de Oro, tot catalanitzant-lo. La pregunta diu “Com resols els jeroglífics?”, i només hi ha una U majúscula. La resposta, de 9 lletres, és molt ajustada: “U solament/uso la ment”.

Els gerontoglífics que superen la longitud del rècord serbi no són tan ajustats, però també n’hi ha de bons. Àlvar Casares (Barcelona) en tramet set de prou acceptables, que abasten de 21 a 33 lletres. El menys llarg és potser el més just. “Bola màgica, què veus? Veig… “. Una ratlla horitzontal i una N pintada de color lila: “Una ena/morada a l’horitzó”. El següent, que ja ateny la franja de les 25 lletres, ja és més discutible. Es veu una T blanca sobre fons negre dibuixada amb un traç tremolós. “Quina cara fa?”, pregunta: “La té blanca, prima i tremolosa”, respon. En la mateixa franja 25 Jordi B. Oliva envia una jota majúscula amb la part inferior guixada de negre. “Què t’ha deixat la teva àvia d’herència”, pregunta: “Una gran/jota mig buida al nord”. Casares arriba a les 26 lletres amb un asterisc negre en equilibri sobre un pla inclinat. L’entrada que dóna peu a la resposta és “Dalt de la moto…” i la resposta de grau 26 “El negre as/té/risc, en equilibri”. El mèrit indubtable, la dissociació d’asterisc. El dubte, la gratuïtat dels dos últims mots. De moment, però, el rècordman de gerontoglífics és Àlvar Casares amb un especimen polític. La pregunta és “Qui votaràs?” En el full es veu un rectangle amb un número 9 enganxat al costat esquerre. El 9 té una discontinuïtat de traç que el divideix en dues parts i, a banda, està pintat amb els colors de la senyera. La resposta implica 33 lletres: “Un nou partit català d’extrema esquerra”.

dijous, 7 de novembre de 2002

Calem o no calem?

Ara fa un mes vaig escriure que la lectura de la magna "Gramàtica del català contemporani" de Solà, Lloret, Mascaró i Pérez Saldanya (Empúries, 2002) donaria per llançar una proposta verbívora mensual. Vaig fer curt. En realitat, la seva lectura apassionant me'n suscitaria una cada setmana. D'entrada, volia començar explorant des d'una perspectiva ludolingüística el rendiment de les dues ròtiques (Volum I, p. 277, capítol de Gabriel Bibiloni): la bategant de "cera" i la vibrant de "Serra". La seva sonora oposició remet als doblatges cinematogràfics dels malvats espies russos durant el franquisme. No costa gaire imaginar les possibilitats de transformar una "vara" en una "barra", la "burocràcia" en "burrocràcia" o l'expressió "per ús" en un "parrús". Però l'intercanvi de ròtiques va més enllà. Per prologar un volum anomenat "Parnassius Apollo" (Proa, 2002) que recull relats d'encàrrec situats a les terres del Pirineu, el xivarri ròtic em va dur a inventar un neologisme: "literratura". Més endavant podem explorar com la ® fins i tot és capaç de dividir el territori de parla catalana en dues grans parts, segons si es pronuncia o no en mots com "popular", posem per cas. Però una rotació inesperada en la meva lectura a bots de la GCC m'ha dut fins a la "defectivitat" (Volum I, p. 692, capítol de Max Wheeler) i avui la proposta serà indefectiblement defectiva.

Aplicada als verbs, la "defectivitat" designa la manca d'alguna forma en el paradigma de la conjugació. Fins i tot els que no han llegit una pàgina d'una gramàtica en sa vida saben que el "ploure" és desconcertant, i no pas quan exerceix durant l'estiu o amb una intensitat perillosa, sinó perquè només el fem servir en tercera persona: plou, ha plogut, plourà... En principi, jo puc plorar, però no puc ploure. Ni tu tampoc, encara que visquis als núvols. Ni nosaltres ni vosaltres ni gairebé ells, tot i que ells podrien ser cumulonimbus i ploure dreta llei. O sigui que no circulen totes les formes possibles de pluja (ni de neu) i els gramàtics han considerat aquesta mancança com un defecte. És per això que han batejat aquests verbs com defectius. Ploure, doncs, és un verb no pas defectuós sinó defectiu, i Wheeler n'explora diversos, començant pels auxiliars. Resulta curiós veure com a l'auxiliar dels temps compostos (haver: he vist, vaig haver vist) li manquen precisament les seves pròpies formes compostes (¿he hagut vist?), llevat de les formes d'obligació (he hagut de veure).

Els altres verbs defectius que Wheeler analitza són caldre, dar, lleure, soler i toldre. Caldre (que en l'altra forma infinitiva "caler" potser sona massa crematístic) exclou l'ús de les primeres persones, tot i que són semànticament concebibles. Si entenem "calen llocs de treball", també entendríem "calem per treballar". Doncs no. No calem gens, a menys que siguem piròmans i ens dediquem a calar foc. Wheeler afegeix que tampoc no s'usarien les formes de segona persona "si no fos que Carles Riba va escriure en un poema «Em cals ben ardida i ben forta»". El "sinofós" de Wheeler obre les portes a l'especulació verbívora Poetes dels Països Catalans, al Corpus de l'IEC li cal la vostra creativitat. Si tu vals, cals. Si jo valc, calc. I si tots valem, ¿com és que no calem? La proposta és trobar contextos literaris escaients (poemes, eslògans, microcontes) que justifiquin les formes no presents de caldre, dar, lleure, soler o toldre al Corpus. Penseu que la 1ª persona del plural del futur de "soler" (jo soldré) hi consta perquè "hi ha un exemple (al Corpus) del 1961". Algú s'anima amb el condicional?