dijous, 21 de novembre de 2002

Balançònims

L'especulació onomàstica és un àmbit constant de joc verbal. En aquesta columna ens hem acostat diverses vegades als noms de persona des de perspectives ben diverses. Naturalment, les combinacions xocants de nom i cognom són les més populars. Tothom coneix alguna història com les de la fictícia senyora Dolores Fuertes de Barriga, el governador civil franquista de Girona Armando Murga, el venedor d'enciclopèdies Marc Mata Bala, la filla que el llegendari doctor Dou tingué a bé de batejar amb el nom de Clara o el pintoresc diplomàtic iberoamericà senyor Aquiles Pinto Flores. Cada vegada que algú treu el tema dels noms xocants en una sobretaula en surten de nous. Els últims que han entrat al meu arxiu són de dos il·lustres nouvinguts a la poètica família Riba. L'any passat Pau Riba va ser avi. L'esperada néta va rebre el nom de Maia. Es veu que s'havia fet esperar tant que van trobar adient dir-li Maia Riba. Aquest octubre en Pau Riba i la Memi March han tingut un fill. El joveníssim oncle de la Maia ha rebut un nom de gran tradició literària: Llull. Neix predestinat a la feridura de la lletra, perquè llueix una troica literària d'or: Llull Riba March. Enhorabona a tots els lul·lians, ribians i marquians. I visca els hippies capaços de tenir nétes i fills alhora!

Fa deu anys en Tísner, que no era hippy però havia nascut murri, es va empescar el terme "triplonomàstic" per designar la gent que porta noms de pila als dos cognoms, com ara el periodista Francesc Marc Álvaro. En van sortir molts exemples, perquè hi ha molts cognoms que provenen directament del nom. Fins i tot en va sortir un que va trencar el motlle: el director del Museu del Joguet de Figueres es diu Josep Maria Joan i Rosa, de manera que és un veritable "tetraonomàstic". Arran de la proposta tisneriana vaig fixar-me més en la qüestió onomàstica i se'm va acudir d'investigar els noms ecoics com el de l'escriptor Vidal Vidal. La collita va ser prou fèrtil entre els escriptors catalans: el narrador nord-català Joan Lluís Lluís, el poeta menorquí Ponç Pons, el crític valencià Ramon Ramon... Després van venir els "fratrònims" o germans amb cognoms lleugerament alterats: Salvador Pániker i Raimon Panikkar, Gabriel Ferrater i Joan Ferraté, Enric Casasses i Anna Casassas... tot conformant un repertori d'il·lustres que encara ara va creixent amb les documentades aportacions dels lectors.

Finalment, una altra ribiana il·lustre, la lingüista Cèlia Riba, m'ha fet arribar una nova proposta tan bella com restrictiva. Després d'adonar-se que ella es podria haver dit Cèlia Celià, comença a buscar noms i cognoms que només es distingeixen per un accent desplaçat. La veritat és que no he conegut mai ningú que es digui Celià de cognom, però en canvi conec uns quants Julià, Clarà, Solé i Marí, les quatre altres nissagues explorades per na Cèlia. De manera que no resulta gens agosarat pensar en noies anomenades Júlia Julià, Clara Clarà, Sole Solé o Mari Marí. Na Cèlia creu que en podríem dir noms ditònics o balancí. Jo m'apunto a això dels mots balancí. ¿Balançònims? De noi sembla com si costés més, i de moment només en surten d'imperfectes, com ara un Pau de Paül o un Pere Parés. Envieu balançònims i a veure què.