Calem o no calem?

Ara fa un mes vaig escriure que la lectura de la magna "Gramàtica del català contemporani" de Solà, Lloret, Mascaró i Pérez Saldanya (Empúries, 2002) donaria per llançar una proposta verbívora mensual. Vaig fer curt. En realitat, la seva lectura apassionant me'n suscitaria una cada setmana. D'entrada, volia començar explorant des d'una perspectiva ludolingüística el rendiment de les dues ròtiques (Volum I, p. 277, capítol de Gabriel Bibiloni): la bategant de "cera" i la vibrant de "Serra". La seva sonora oposició remet als doblatges cinematogràfics dels malvats espies russos durant el franquisme. No costa gaire imaginar les possibilitats de transformar una "vara" en una "barra", la "burocràcia" en "burrocràcia" o l'expressió "per ús" en un "parrús". Però l'intercanvi de ròtiques va més enllà. Per prologar un volum anomenat "Parnassius Apollo" (Proa, 2002) que recull relats d'encàrrec situats a les terres del Pirineu, el xivarri ròtic em va dur a inventar un neologisme: "literratura". Més endavant podem explorar com la ® fins i tot és capaç de dividir el territori de parla catalana en dues grans parts, segons si es pronuncia o no en mots com "popular", posem per cas. Però una rotació inesperada en la meva lectura a bots de la GCC m'ha dut fins a la "defectivitat" (Volum I, p. 692, capítol de Max Wheeler) i avui la proposta serà indefectiblement defectiva.

Aplicada als verbs, la "defectivitat" designa la manca d'alguna forma en el paradigma de la conjugació. Fins i tot els que no han llegit una pàgina d'una gramàtica en sa vida saben que el "ploure" és desconcertant, i no pas quan exerceix durant l'estiu o amb una intensitat perillosa, sinó perquè només el fem servir en tercera persona: plou, ha plogut, plourà... En principi, jo puc plorar, però no puc ploure. Ni tu tampoc, encara que visquis als núvols. Ni nosaltres ni vosaltres ni gairebé ells, tot i que ells podrien ser cumulonimbus i ploure dreta llei. O sigui que no circulen totes les formes possibles de pluja (ni de neu) i els gramàtics han considerat aquesta mancança com un defecte. És per això que han batejat aquests verbs com defectius. Ploure, doncs, és un verb no pas defectuós sinó defectiu, i Wheeler n'explora diversos, començant pels auxiliars. Resulta curiós veure com a l'auxiliar dels temps compostos (haver: he vist, vaig haver vist) li manquen precisament les seves pròpies formes compostes (¿he hagut vist?), llevat de les formes d'obligació (he hagut de veure).

Els altres verbs defectius que Wheeler analitza són caldre, dar, lleure, soler i toldre. Caldre (que en l'altra forma infinitiva "caler" potser sona massa crematístic) exclou l'ús de les primeres persones, tot i que són semànticament concebibles. Si entenem "calen llocs de treball", també entendríem "calem per treballar". Doncs no. No calem gens, a menys que siguem piròmans i ens dediquem a calar foc. Wheeler afegeix que tampoc no s'usarien les formes de segona persona "si no fos que Carles Riba va escriure en un poema «Em cals ben ardida i ben forta»". El "sinofós" de Wheeler obre les portes a l'especulació verbívora Poetes dels Països Catalans, al Corpus de l'IEC li cal la vostra creativitat. Si tu vals, cals. Si jo valc, calc. I si tots valem, ¿com és que no calem? La proposta és trobar contextos literaris escaients (poemes, eslògans, microcontes) que justifiquin les formes no presents de caldre, dar, lleure, soler o toldre al Corpus. Penseu que la 1ª persona del plural del futur de "soler" (jo soldré) hi consta perquè "hi ha un exemple (al Corpus) del 1961". Algú s'anima amb el condicional?