dijous, 30 de setembre de 2004

L’Europanto

La setmana passada donava notícia de la primera novel·la de Diego Marani —Nuova grammatica finlandese, tot i que en espanyol els editors insisteixen a dir-ne Memoria Callada— i recordava que l’autor italià és el pare de l’europanto. Marani viu i treballa en un món plurilingüe: fa de traductor i corrector a Brussel·les, contractat per la Unió Europea. De tant com s’estima les llengües un bon dia va decidir d’inventar-se’n una. Per analogia amb l’esperanto del doctor Zamenhoff, en va dir l’europanto. A diferència d’esperantos, volapüks, remisols i d’altres llengües artificials inventades pels utopistes d’ara fa un segle llarg, l’europanto no té regles gramaticals rígides i no aspira a solventar el multilingüisme. És un instrument de comunicació que no pretén substituir les llengües existents, sinó que aspira a fer-les conèixer millor. En la pràctica, és un joc lingüístic que consisteix en la creació de frases a partir de conceptes comuns en parles diverses i paraules provinents de, com a mínim, tres llengües europees. Per exemple, per definir l’americà Ronaldinho (o l’africà Eto’o o l’europeu Giuly), un europantista podria usar la frase “eine fussballero ronaldinhose acrobatias performante”. Segurament la comprensió quedaria assegurada a totes les escoles europees, d’Irlanda a Polònia i de Portugal a Finlàndia.

El problema, tal com adverteix Marani en una mena de manifest per explicar les bases de la nova llengua, és que “l’europanto és un joc perillós, perquè si el vostre domini de les llengües veritables, aquelles que heu après als pupitres de l’escola, no és un domini protegit per sòlids bastions de coneixement, l’europanto pot esvair totes les vostres habilitats lingüístiques i deixar-vos el cap ple d’una rica i multilingüe col·lecció d’errors”. Aquest és un perill constant en la majoria dels jocs, però val la pena arriscar-s’hi, perquè qui no s’arrisca no pisca. Marani es defineix com “un acròbata de les llengües” i ha arribat a escriure un recull de narracions en europanto: Las adventures des inspector Cabillot, publicat a França. En italià la seva obra ja consta de tres novel·les, i en les tres el llenguatge hi juga un paper central. Raons professionals el van impulsar a l’estudi de la complexa llengua finesa, de la qual ha esdevingut un fervent apassionat, i això s’ha reflectit en les seves novel·les. La primera —Nuova grammatica finlandese— és la que Ángel Sánchez-Gijón ha traduït ara a l’espanyol com Memoria callada (Gadir). La segona L’ultimo dei Vostiachi (Bompiani, 2002) ja està anunciada al catàleg de la mateixa editorial madrilenya. La tercera i més recent es diu L’interprete (Bompiani, 2004). Aquí Marani, sota un argument de thriller protagonitzat per un intèrprete professional, aborda el llaminer tema de la recerca de la llengua perfecta. L’univers Marani és clarament verbívor, però la seva encara curta obra ja comença a desprendre un inequívoc flaire de dejà vu.

Un dejà vu ben present a totes les reaccions que desperta l’europanto (a www.europanto.contagions.com). Per exemple: “It is a tres buena idea that of uno language europeu made of pezzi de divers idiomas who everybody può mixer como il wants”; o “Geniale is idea der Europanto. First vuelta that I lire textos in esta langue, I compris alles and auch ora je écris in questa beautiful lingua”.

dijous, 23 de setembre de 2004

Gramatofòbia

Una epidèmia de creativitat sacseja els despatxos d’alguns editors espanyols. Dos llibres recents en els quals el llenguatge juga un paper central n’han estat les dues primeres víctimes. Així, la preciosa faula metalingüística del francès Erik Orsenna La grammaire est une chanson douce —pertinentment traduïda per Jordi Espinet al català com La gramàtica és una dolça cançó (Proa)— es diu en la llengua veïna La isla de las palabras (Salamandra). A més, han traduït la primera novel·la de l’italià Diego Marani Nuova Grammatica Finlandese com Memoria Callada (Gadir). ¿És que aquests editors creuen que la mera al·lusió gramatical dissuadirà els lectors de comprar el llibre? ¿Qué potser es pensen que els llibreters són tan tanoques com per posar aquestes novel·les a la secció dels diccionaris? ¿Com haurien traduït avui la Gramàtica de la fantasia de Gianni Rodari? ¿Haurien suggerit Octavio Paz que revisés el títol del seu esplèndid El mono gramático? Queda clar que la gramàtica espanta fins i tot alguns editors.

Les novel·les d’Orsenna i Marani parteixen d’una situació similar de mutisme patològic. A la petitprincipesca faula d’Orsenna dos germans, fills de pares separats, perden la parla en un naufragi i la recuperen després, mot a mot, en una curiosa illa per on les paraules circulen quasi lliurement. En la primera novel·la de Marani és un soldat aparentment finlandès qui cau ferit al nord d’Itàlia en plena segona guerra mundial i, de resultes de la commoció, també perd la parla. Si en la faula d’Orsenna els nens transiten pel llarg camí verbalitzador de la mà del senyor Henri, el seu amfitrió a l’illa, a la novel·la de Marani primer un metge d’origen finlandès i després una infermera enamorada s’ocuparan del soldat emmudit. Ja retornat al país nòrdic, assistirem a la seva lenta recuperació de la parla, però aquí d’una manera molt menys màgica que a l’illa de les paraules en llibertat. El soldat estudiarà amb esforç i aplicació l’enrevessada gramàtica finlandesa, a la recerca d’uns records d’infantesa que mai no li retornaran. El finès és una llengua d’origen remot que, per exemple, té quinze casos o declinacions: “A la frase finlandesa les paraules es reagrupen al voltant del verb com satèl·lits al voltant d’un planeta i el subjecte és allò que s’acosta més al verb. A les llengües europees la frase és una línia recta. En finlandès és un cercle dins del qual pot succeir qualsevol cosa”. A la novel·la aviat intuïm què pot succeir, però ara s’imposa fer mutis. Mentre els russos envaeixen Vyborg, la segona ciutat finlandesa, nosaltres descobrim que en finès “dir orient no significa res; a la nostra llengua és necessari especificar. Itä és l’est genèric i Kaakko el punt exacte on neix el sol. Si en finès tenim dues paraules diferents és per no haver de donar el mateix nom a l’alba i al lloc des d’on ens arriben les invasions eslaves”.

Diego Marani ha publicat tres celebrades novel·les amb el llenguatge al centre de mira —Gadir ja anuncia la traducció de la segona: L’ultimo dei Vostiachi—, però també és conegut per haver inventat una llengua sense regles gramaticals rígides anomenada europanto. Marani viu i treballa a Brussel·les, on fa de traductor i corrector contractat pel Consell de Ministres de la Unió Europea. Dijous que ve, ja alliberats del Fòrum de les Multicultures, assajarem l’europantisme.

dijous, 16 de setembre de 2004

Criptograma resolt

Entre la muntanya de correus electrònics que m’esperaven en tornar de vacances n’hi havia un que resolia l’enigma que vaig plantejar per sant Jordi des d’aquestes mateixes pàgines. En reprodueixo el plantejament: “La pregunta d’aquest enigma de sant Jordi és, ni més ni menys, »¿què és el que et mostra la veritat de la vida?» Poca broma. Per arribar-hi caldrà descobrir un fugitiu i descompondre’l d’una manera que els menorquins en dirien polida. La resposta l’oculta un fill espuri d’un company de Wagensberg que compleix una regla de tres molt simple: »W és a MS com X és a PP». Potser si el busqués un mallorquí el trobaria més fàcilment, enganxat a un animalàs, però ningú no en té l’exclusiva. En definitiva, l’enigma d’aquest sant Jordi té un plantejament triple: 1) Si W-MS, llavors X-PP; 2) enganxat a un animalàs; 3) espuri. La pregunta, implacable: »Què és el que et mostra la veritat de la vida?»”.

El correu rebut comença amb prudència (benvolgut, si no m’erro em sembla que he trobat la resposta a l’enigma que vas plantejar l’últim Sant Jordi), però en la primera línia ja fa diana: “La nostra resposta: ÉS EL MIRALL”. És una resposta quasi correcta, que només ha requerit un matís posterior per encaixar totalment, com veurem, amb la resposta que jo havia previst en empescar-me l’enigma. Signen el correu Josep Maria Martí i Helena Troiano, els quals em fan partícip del camí deductiu que els ha portat a la resposta mitjançant un seguit de teoremes enllaçats. “Teorema 1: El company X d’en Wagensberg és l’escriptor Javier Cercas. Demostració: a) Si W és a MS com X és a PP: Wagensberg ha estat traduït al català per Màrius Serra (es refereixen al llibre d’aforismes Si la natura és la resposta, quina era la pregunta?, publicat en 2003 per Tusquets) i Javier Cercas per Ponç Puigdevall (es refereixen a Soldats de Salamina, publicat en la mateixa col·lecció); b) si el busqués un mallorquí el trobaria més fàcilment: busqués, a Mallorca, es diria cercàs. Teorema 2: La resposta està enganxada a la novel·la Soldats de Salamina. Demostració: a) està enganxat a un animalàs, ja que el mot animalàs és bifront de Salamina. Teorema 3: La resposta l’oculta un personatge de la novel·la. Demostració: a) la resposta l’oculta un fill espuri del company de Wagensberg, un fill espuri de Cercas, és a dir, un dels personatges que ell creà. Teorema 4: El personatge és el Miralles. Demostració: caldrà descobrir un fugitiu com l’exiliat Miralles, i tot indica que és un personatge creat per en Cercas i no un personatge real. Teorema 5: La resposta ÉS EL MIRALL. Demostració: a) cal descompondre un fugitiu, el Miralles, perquè cada lector descobreixi la resposta final; b) ÉS EL MIRALL és un anagrama ben polit de EL MIRALLES; c) en un mirall cadascú pot descobrir la seva veritat”. El correu acabava amb una frase italiana “si non è vero è ben trobato”.

Era ver i ben trobat, però hi sobrava aquest petit rínxol final d’anagramitzar el cognom del fugitiu Miralles. El doble què superflu en el plantejament de l’enigma (Què és el que et mostra la veritat de la vida?, quan n’hi hauria hagut prou amb un Què et mostra…?) permetia respondre directament amb el nom del personatge: El Miralles, és a dir, polidament descompost, “el mirall és”. El següent criptograma, el proper sant Jordi.

dijous, 9 de setembre de 2004

Crucigrames o mots encreuats?

¿És correcte, dir-ne també crucigrames en català i anomenar crucigramistes els qui n’elaborem? Doncs hauria de ser-ho, i per això en aquests últims anys ho he promogut en dos àmbits ben públics. D’una banda, en el marc de l’exposició sobre la història dels mots encreuats que vam comissariar amb el Miquel Sesé i l’Oriol Comas al Museu del Joguet de Figueres l’estiu del 2001; i més recentment en el recull de cent crucigrames que hem publicat aquest estiu amb el Pau Vidal. D’entrada, les dues seccions crucigramistes que en Pau i jo signem cada dia —Mots enreixats a El País i Mots encreuats a La Vanguardia— van ser batejades per en Tísner, l’adaptador d’aquest joc al català i col·laborador en un moment o altre de les dues capçaleres. Pot sermblar que dir-ne crucigrames és una solució de consens; potser sí, però la idea era usar el terme més eficaç al títol per donar-li el valor de genèric. En l’àmbit enigmístic la terminologia sempre és un maldecap. La secció diària que signa en Miquel Sesé aquí a l’AVUI duu per títol Encreuats, mentre el crucigrama en català que l’Anna Maria Genís signa a El Periódico és Encreuat, així en singular. L’Anna fa l’encreuat, doncs, però ¿és encreuatista? Jo més aviat la titllaria de crucigramista. A El Punt Diari conviuen els Mots encreuats d’en Giralt i els Enrevessats de Jordi Soler a Presència.

Els crosswords són un invent anglosaxó. En realitat del primer, publicat per Arthur Wynne a Nova York el 21/12/1913, en van dir word-cross, però de seguida van invertir-ne l'ordre. El joc va tenir un èxit esclatant als Estats Units durant els feliços anys vint. A mitja dècada van saltar l'Atlàntic, i en qüestió de mesos totes les grans llengües europees els van adaptar. L'èxit va ser instantani. En català, el que podria ser l'exemplar més antic va sortir al suplement "Virolet" del Patufet, el 25 de juliol de 1925 (any IV, núm. 186). És una graella molt petita, 7x7, dibuixada com qui fa un ninot, amb les línies una mica tortes i tot, i definicions infantils. Pocs anys després, a La Publicitat en Tísner en va dir mots creuats per mímesi amb els mots croisés francesos. En una entrevista que li vaig fer en 1988 per al primer número de la revista ...més en Tísner ens va explicar com va anar el bateig. Ell, que n'havia resolt en francès, va batejar la secció mots creuats, fins que "dos savis que corrien per allà" —Carles Riba i JV Foix— li van dir que en català no creuem sinó que encreuem, i per això ho va modificar a mots encreuats. En Tísner també em va dir que no els va batejar amb el nom de crucigrames, tot i que ho considerava un terme genuí en català, per allunyar-se de la denominació castellana. Recordo que, per justificar que hauria estat correcte va esmentar els termes crucifixió (per al prefix cruci-) i anagrama (per al sufix -grama). Ara quan ens ho hem tornat a mirar, hem topat amb l'adjectiu cruciforme (en forma de creu) que encara reforça més l'opció d'encreuar lletres del crucigrama. A més, el derivat crucigramista és directe, mentre que de mots encreuats costa arribar a algun terme eficaç. En italià també es dóna la doble denominació: parole crociate/incrociate i cruciverba; en anglès, crosswords preval, però els professionals també són anomenats cruciverbalists. Això, i l'ús, és el que ens ha impel·lit a apostar per crucigrames en el títol mateix d’un llibre i el que ens impel·leix també a sol·licitar el dictamen del Termcat.