dijous, 30 de setembre de 2004

L’Europanto

La setmana passada donava notícia de la primera novel·la de Diego Marani —Nuova grammatica finlandese, tot i que en espanyol els editors insisteixen a dir-ne Memoria Callada— i recordava que l’autor italià és el pare de l’europanto. Marani viu i treballa en un món plurilingüe: fa de traductor i corrector a Brussel·les, contractat per la Unió Europea. De tant com s’estima les llengües un bon dia va decidir d’inventar-se’n una. Per analogia amb l’esperanto del doctor Zamenhoff, en va dir l’europanto. A diferència d’esperantos, volapüks, remisols i d’altres llengües artificials inventades pels utopistes d’ara fa un segle llarg, l’europanto no té regles gramaticals rígides i no aspira a solventar el multilingüisme. És un instrument de comunicació que no pretén substituir les llengües existents, sinó que aspira a fer-les conèixer millor. En la pràctica, és un joc lingüístic que consisteix en la creació de frases a partir de conceptes comuns en parles diverses i paraules provinents de, com a mínim, tres llengües europees. Per exemple, per definir l’americà Ronaldinho (o l’africà Eto’o o l’europeu Giuly), un europantista podria usar la frase “eine fussballero ronaldinhose acrobatias performante”. Segurament la comprensió quedaria assegurada a totes les escoles europees, d’Irlanda a Polònia i de Portugal a Finlàndia.

El problema, tal com adverteix Marani en una mena de manifest per explicar les bases de la nova llengua, és que “l’europanto és un joc perillós, perquè si el vostre domini de les llengües veritables, aquelles que heu après als pupitres de l’escola, no és un domini protegit per sòlids bastions de coneixement, l’europanto pot esvair totes les vostres habilitats lingüístiques i deixar-vos el cap ple d’una rica i multilingüe col·lecció d’errors”. Aquest és un perill constant en la majoria dels jocs, però val la pena arriscar-s’hi, perquè qui no s’arrisca no pisca. Marani es defineix com “un acròbata de les llengües” i ha arribat a escriure un recull de narracions en europanto: Las adventures des inspector Cabillot, publicat a França. En italià la seva obra ja consta de tres novel·les, i en les tres el llenguatge hi juga un paper central. Raons professionals el van impulsar a l’estudi de la complexa llengua finesa, de la qual ha esdevingut un fervent apassionat, i això s’ha reflectit en les seves novel·les. La primera —Nuova grammatica finlandese— és la que Ángel Sánchez-Gijón ha traduït ara a l’espanyol com Memoria callada (Gadir). La segona L’ultimo dei Vostiachi (Bompiani, 2002) ja està anunciada al catàleg de la mateixa editorial madrilenya. La tercera i més recent es diu L’interprete (Bompiani, 2004). Aquí Marani, sota un argument de thriller protagonitzat per un intèrprete professional, aborda el llaminer tema de la recerca de la llengua perfecta. L’univers Marani és clarament verbívor, però la seva encara curta obra ja comença a desprendre un inequívoc flaire de dejà vu.

Un dejà vu ben present a totes les reaccions que desperta l’europanto (a www.europanto.contagions.com). Per exemple: “It is a tres buena idea that of uno language europeu made of pezzi de divers idiomas who everybody può mixer como il wants”; o “Geniale is idea der Europanto. First vuelta that I lire textos in esta langue, I compris alles and auch ora je écris in questa beautiful lingua”.