Gramatofòbia

Una epidèmia de creativitat sacseja els despatxos d’alguns editors espanyols. Dos llibres recents en els quals el llenguatge juga un paper central n’han estat les dues primeres víctimes. Així, la preciosa faula metalingüística del francès Erik Orsenna La grammaire est une chanson douce —pertinentment traduïda per Jordi Espinet al català com La gramàtica és una dolça cançó (Proa)— es diu en la llengua veïna La isla de las palabras (Salamandra). A més, han traduït la primera novel·la de l’italià Diego Marani Nuova Grammatica Finlandese com Memoria Callada (Gadir). ¿És que aquests editors creuen que la mera al·lusió gramatical dissuadirà els lectors de comprar el llibre? ¿Qué potser es pensen que els llibreters són tan tanoques com per posar aquestes novel·les a la secció dels diccionaris? ¿Com haurien traduït avui la Gramàtica de la fantasia de Gianni Rodari? ¿Haurien suggerit Octavio Paz que revisés el títol del seu esplèndid El mono gramático? Queda clar que la gramàtica espanta fins i tot alguns editors.

Les novel·les d’Orsenna i Marani parteixen d’una situació similar de mutisme patològic. A la petitprincipesca faula d’Orsenna dos germans, fills de pares separats, perden la parla en un naufragi i la recuperen després, mot a mot, en una curiosa illa per on les paraules circulen quasi lliurement. En la primera novel·la de Marani és un soldat aparentment finlandès qui cau ferit al nord d’Itàlia en plena segona guerra mundial i, de resultes de la commoció, també perd la parla. Si en la faula d’Orsenna els nens transiten pel llarg camí verbalitzador de la mà del senyor Henri, el seu amfitrió a l’illa, a la novel·la de Marani primer un metge d’origen finlandès i després una infermera enamorada s’ocuparan del soldat emmudit. Ja retornat al país nòrdic, assistirem a la seva lenta recuperació de la parla, però aquí d’una manera molt menys màgica que a l’illa de les paraules en llibertat. El soldat estudiarà amb esforç i aplicació l’enrevessada gramàtica finlandesa, a la recerca d’uns records d’infantesa que mai no li retornaran. El finès és una llengua d’origen remot que, per exemple, té quinze casos o declinacions: “A la frase finlandesa les paraules es reagrupen al voltant del verb com satèl·lits al voltant d’un planeta i el subjecte és allò que s’acosta més al verb. A les llengües europees la frase és una línia recta. En finlandès és un cercle dins del qual pot succeir qualsevol cosa”. A la novel·la aviat intuïm què pot succeir, però ara s’imposa fer mutis. Mentre els russos envaeixen Vyborg, la segona ciutat finlandesa, nosaltres descobrim que en finès “dir orient no significa res; a la nostra llengua és necessari especificar. Itä és l’est genèric i Kaakko el punt exacte on neix el sol. Si en finès tenim dues paraules diferents és per no haver de donar el mateix nom a l’alba i al lloc des d’on ens arriben les invasions eslaves”.

Diego Marani ha publicat tres celebrades novel·les amb el llenguatge al centre de mira —Gadir ja anuncia la traducció de la segona: L’ultimo dei Vostiachi—, però també és conegut per haver inventat una llengua sense regles gramaticals rígides anomenada europanto. Marani viu i treballa a Brussel·les, on fa de traductor i corrector contractat pel Consell de Ministres de la Unió Europea. Dijous que ve, ja alliberats del Fòrum de les Multicultures, assajarem l’europantisme.