dijous, 7 d’octubre de 2004

Colonnitzats

Fins i tot els amants més incondicionals de l’enigmística ens hem vist desbordats aquests últims mesos per l’allau de novel·les traduïdes que fan ús dels mecanismes criptogràfics. El fenòmen Brown arrasa. Ja no sé què hauria passat si els il·luminats del Fòrum haguessin fet venir, al costat de l’inefable Carlinhos, l’altre Brown del moment, Dan Brown. A més del repertori de criptogrames que fan de El Codi da Vinci una lectura tan llampant i fugaç com el piromusical de la Mercè, l’altra novel·la ja traduïda de Brown —Àngels i dimonis— es val per a la trama que la sosté d’un fascinador palíndrom tipogràfic anomenat ambigrama. Els ambigrames permeten la lectura de la mateixa paraula des de dos punts de lectura oposats en 180 graus, és a dir, des d’ambdós extrems d’una mateixa taula. En algun article proper en veurem exemples espectaculars. L’exitosa pirotècnia de Brown ha fet que els editors, que cada vegada s’assemblen més als directius de televisió i per això contraprogramen, hagin donat llum verda a un munt de novel·les semblants. Les llistes d’èxits en van plenes. En general, semblen escrites per clients aqueferats de les llibreries de New Age. Incapaços d’enfrontar-se als misteris insondables de la vida normal, s’arreceren en algun mite esotèric del passat, tant li fot Dante com el sant sudari, i a embolicar la troca!

Entre aquests títols postbrownians, dels quals tanta gent malparla sense haver-los llegit ni tenir cap intenció de fer-ho, el que més m’ha agradat és The Rule of Four d’Ian Caldwell i Dustin Thomason (traducció en espanyol El enigma del cuatro a Roca Editorial). Com en El Codi da Vinci, assistim a l’espectacular desxiframent d’un criptograma cultural del passat. Aquí, en la forma d’un dels llibres més fascinadors del Renaixement: l’Hypnerotomachia Poliphili. Els autors tenen l’encert de situar l’acció en el marc universitari i això ens permet viure al costat dels joves personatges alguna cosa més que les aventures a les que ens té acostumats l’inefable Robert Langdon. Veiem així el seu període de formació, i experimentem amb ells com l’adquisició de coneixement a través de la lectura pot arribar a ser molt absorbent, fins al punt de modificar-nos la vida. Hi subjau una qüestió de fons quixotesca, borgiana, de lluita entre l’univers llibresc i el vital. Això la fa una lectura recomanable. Amena i menys fugaç que d’altres per l’estil.

A banda, esclar, hi ha el referent cultural que la genera. L’Hypnerotomachia Poliphili és una obra anònima bellament publicada a Venècia per Aldo Manuzio l’any 1499. El text conté moltíssims secrets: jeroglífics, plànols, oxímorons, construccions enigmàtiques… De fet, ha passat a la història per un dels seus jocs més obvis. Si ajuntem les caplletres dels seus capítols obtenim en acròstic una frase llatina: POLIAM FRATER FRANCISCUS COLUMNA PERAMAVIT, que vol dir “el germà Francesco Colonna va estimar intensament Polia”. Com que Polia és el nom de la dona a la qual durant tota l’obra busca Polifil, els erudits van acabar deduint que Colonna era el veritable nom de l’autor d’aquesta obra. Ara, la novel·la de Caldwell i Thomason mostra cinc nivells més de missatges xifrats que en teoria conté el text de Colonna i resol brillantment les motivacions finals que dugueren el monjo a encriptar-lo, tot contraposant la seva figura a la de Savonarola. Jaume Vallcorba publicà el text de l’Hypnerotomachia a El Acantilado traduït al castellà i també hi ha una preciosa edició facsímil a Adelphi que inclou traducció italiana i unes extenses notes. Per tafanejar l’edició aldina original de franc només cal treure el nas a: http://mitpress.mit.edu/e-books/HP/hyp000.htm