El tal Galindo

Els epònims són paraules que provenen d’un nom propi. Si condueixes molt de pressa la consellera Tura et pot multar per fittipaldi (tot i que, anys enrere, potser t’haurien titllat de nuvolari) perquè abans hi ha hagut pilots d’automòbil tan veloços com el brasiler Emerson Fittipaldi (fa tres dècades) o l’italià Tazio Nuvolari (en fa vuit). De vegades els epònims tenen una vida curta, com algunes paraules de l’argot, però també n’hi ha que triomfen tant que ja queden integrats en el lèxic habitual d’una llengua, fins al punt d’admetre tota mena de derivacions. És el cas d’adjectius tan corrents com kafkià, dantesc, maquiavèlic o fins i tot rocambolesc, terme provinent d’un personatge de fulletó francès del segle XIX anomenat Rocambole i conegut pels seus enrevessats avatars. Els diccionaris d’epònims permeten descobrir personatges tan espectaculars com el trapezista Jules Léotard (1842-70), que actuava amb mitges de llana; el controlador general de Finances Étienne de Silhouette (1709-67), funcionari impopular que durà tan poc en el seu càrrec que tothom va començar a parlar d’ell per al·ludir a una cosa incompleta, com un retrat només esbossat; o el diplomàtic Jean Nicot (1530-1600), el primer que va enviar tabac en pols a la reina Caterina de Mèdicis.

Alguns epònims arriben a conjugar-se, com per exemple els verbs boicotejar i linxar, que provenen respectivament de l’agent anglès a Irlanda Charles Boycott (1873–86) i del granger virginià Charles Lynch (1736-96), autor d’una llei homònima famosa per la seva particular visió sobre la “justícia ràpida”. Quan això passa el terme es consolida, entre altres coses perquè es camufla. Però el camuflatge no en garanteix la posteritat. El verb pujolejar o el nom maragallada no tenen, a hores d’ara, garantida la seva presència en el català que es parli, ai!, d’aquí cent anys. El temps ho dirà. La qüestió és que no sovintegen els epònims consolidats que provinguin de personatges autòctons, com per exemple els llegendaris lapsus linguae anomenats piquiponades en al·lusió al polític Joan Pich i Pon. O les bertranades. Fer bertranades és (o era) sinònim de fer malifetes. Està clar que el terme prové del nom propi Bertran i sembla que d’un Bertran de la Vall del Bac que feia moltes bajanades. La coincidència amb la còmica Lloll Bertran podria impulsar aquest epònim, avui en perill d’extinció.

Trobar epònims d’origen català és tan difícil com trobar bolets catalans aquesta tardor. N’estava buscant a l’excel·lent Diccionari etimològic de Jordi Bruguera quan se m’ha acudit mirar l’entrada galimaties, no fos cas que algun Maties Galí… Però no. De les tres hipòtesis que Bruguera aporta sobre l’origen etimològic d’aquest terme que apareix per primer cop a l’obra de Montaigne, n’hi ha dues que són deformacions delirants: a) del personatge evangèlic Joseph ab Arimathia, entès com Barimatia i després alterat; b) alteració vulgar del terme llatí grammatica. Superat el galimaties, l’atzarós ordre alfabètic m’ha deparat un epònim català inesperat. Les dues paraules següents —galindaina (adorn de poc valor) i galindó (deformitat del peu que en espanyol és epònim: juanete)— provenen, segons Bruguera, del nom de persona Galindo, “típic dels antics aragonesos i muntanyencs del Pirineu”, a) per considerar que sobretot ells usaven aquestes menuderies, i b) entre els quals devia ser freqüent aquesta deformació. Ara ja només cal trobar una llegenda que ens singularitzi el tal Galindo.