L’operació Roca

L’operació Roca que ens ocupa avui no va fracassar, ans al contrari. És la protagonitzada durant anys i panys per l’Elisenda Roca, un exemple extraordinari de com la televisió no només és un mitjà verbicida. L’Elisenda prové de l’entorn teatral i literari. Forma part, per exemple, del jurat d’un dels premis literaris catalans més secrets i prestigiosos —el Lletra d’Or— auspiciat en el seu dia per Salvador Espriu i que premia des de fa més de tres dècades el millor llibre català de l’any. El salt a la televisió va venir per l’adaptació d’un clàssic programa-concurs francès basat en l’ideal escolar que Rusiñol exposava a L’auca del senyor Esteve. Tothom la recorda al capdavant del “Cifras y letras” de La 2 —que també va tenir una breu etapa catalana com a “Xifres i lletres”—, bregant amb mots enrevessats que hipnotitzaven teleespectadors de tota condició. Des de la temporada passada l’Elisenda reincideix des de l’emissora barcelonina BTV amb un concurs igualment hipnòtic però de nova creació anomenat “Joc de paraules”. El lingüista que exerceix d’expert en el programa és l’escriptor i crucigramista Pau Vidal, un partenaire tan juganer com telegènic que complementa amb les seves encertades postil·les la prosòdia roquera (¿roquiana, ròquica, roquista?). El producte té una relació qualitat (lingüística)—preu (televisiu) tan bona que és l’exemple perfecte per desmentir qualsevol discurs apocalíptic sobre la depravació cultural del mitjà. “Joc de paraules” entreté, informa, forma, deforma, diverteix, subverteix, adverteix, reparteix, repeteix i ara s’imprimeix i es distribueix, fet llibre: Joc de paraules d’Elisenda Roca i Pau Vidal (Empúries, 2004).

És un llibre mediàtic, esclar, tot i que d’un mediatisme tan minoritzat que hauria de merèixer l’atenció dels amants de les causes nobles, per més apocalíptics que se sentin. A més, és un llibre-joc, perquè conté les millors proves que han hagut de passar els concursants: imaginatives fórmules que posen a prova la nostra perícia verbal (i totes les solucions en un apèndix). El disseny del volum està pensat mil·limètricament per fer-ne un ús polivalent. És un llibre per llegir, per rellegir-lo a salts i per posar-se a jugar, en solitari o en companyia, amb gent de totes les edats que tinguin un cert gust pel joc lingüístic. Les dues primeres —el diccionari i el doble sentit— treballen amb molta gràcia la semàntica. Què vol dir “Canut”?: 1. Instrument per aprendre les lletres; 2. Blanc de cabells; 3. Esquimal originari d’Islàndia; 4. Unitat mínima de consum d’haixix. I “Letícia”? 1. (argot period.) Contracció de “la notícia”; 2. Alegria, delit, joia; 3. Flor ornamental blanca i llisa; 4. Bactèria de vida paraistària. I “Carambola”? 1. Jugada de billar a tres boles; 2. Ball que els natius d’Hondures dansen nus; 3. Exclamació de sorpresa; 4. Fruit comestible del caramboler. D’altres proves consisteixen a trobar anagrames (Barcelona: balconera, acoblaren), completar refranys (Sofra i nora… a) mal de dins, pitjor de fora o b) l’una crida i l’altra plora), trobar els equivalents genuïns de barbarismes empaquetats (carinyo-colmo-desvio-cutre) o, entre d’altres, descobrir sants impostors. Per exemple, en cadascun d’aquests tres tercets santificats només un figura al santoral: Sant Madrits, Sant Betis o Sant Barses; Sant Pagès, Sant Agrícola o Sant Industrial; Sant Caprese, Sant Caprasi o Sant Caprabo. Compreu-vos un Joc de paraules i ja mai més ningú no us deixarà amb la paraula a la boca.


Solucions: Canut (2); Letícia (2); Carambola (1 i 4); refrany (b); barbarismes (afecte-súmmum-trencall-tronat); sant Barses, bisbe (30 gener), Sant Agrícola, màrtir (4 novembre); Sant Caprasi, màrtir (ahir, 20 d’octubre).