dijous, 14 d’octubre de 2004

Langdon Town?

L’efecte pirotècnic que El codi da Vinci ha tingut sobre les vendes (i, no ho oblidem, també sobre la lectura) ha impulsat els editors d’aquí a recuperar una novel·la anterior de Dan Brown que va significar el naixement d’aquesta mena d’Indiana Jones del simbolisme que és el doctor Robert Langdon. Si Àngels i dimonis —que és l’Escherià títol de la novel·la— té cap virtut és que revalua El codi da Vinci. Ens trobem davant de la provatura d’una fòrmula narrativa basada en l’eficàcia que la segona novel·la de la sèrie arrodonirà. Aquesta primera és desmesurada, inversemblant, cantelluda, amb escenes d’acció que provoquen una suspensió brutal de la credibilitat just quan la novel·la més la necessita. Els detractors de Brown ja tenen més arguments per denostar-lo. Els amants de la lectura ràpida en gaudiran igualment, tot i que potser amb una certa sensació de repetició. Poques vegades dues novel·les de sis-centes pàgines s’han assemblat tant. La recepta és la mateixa: tria temàtica esotèrica (aquí la societat dels Illuminati), cadàver inicial, noia intel·ligent i bella que perd un pare savi (aquí científic), el doctor Robert Langdon (aquí a voltes disfressat de James Bond), l’església catòlica involucrada (aquí el Vaticà per dins), una dosi d’història de l’art (aquí Bernini), un dolent executor (aquí no és albí, però també és una ombra) i dolents vicaris (aquí tot un ca…, no, no seré tan cabrit de revelar-ho, això, que el lector de best-sellers em mereix un respecte que sovint se li nega), etc. Naturalment, no hi falta el mecanisme de joc verbal que sempre m’acaba empenyent a llegir aquesta mena de propostes més aviat poc, diguem-ne, nutritives.

El codi da Vinci s’acollia amb encert a la fórmula narrativa que Poe va engegar a “L’escarabat d’or”, el primer conte amb criptograma. Hi vèiem diversos sitemes criptogràfics i vibràvem amb el seu desxiframent. A Àngels i dimonis el camí de les descobertes de Langdon sobre el plànol de Roma és molt més pedestre. Els enigmes són enciclopèdics. A canvi, Brown refia tota la seducció a la fascinant tipografia dels ambigrames que, a la novel·la, componen un segell secret conegut com el “diamant il·luminat”. Un ambigrama és una paraula dissenyada de tal manera que es llegeix igual des de dos punts de lectura diferents. N’hi ha de simetria central (IXI, gir de 180 graus, és a dir, des d’ambdós extrems d’una taula), vertical (AMA, igual davant d’un mirall) o de simetria horitzontal (COCO, la meitat superior simètrica de la inferior, de manera que capgirada davant d’un mirall encara llegim COCO). Però els ambigrames agafen volada quan es fan, tot forçant la cal·ligrafia, amb lletres no simètriques. Al final de la seva novel·la, Brown agraeix John Langdo pels dissenys ambigramàtics de les paraules ILLUMINATI, EARTH, AIR, FIRE, WATER i el diamant que conté els quatre elements escrits, ehem, en anglès amb l’excusa de John Milton i una extravagant teoria sobre la lingua pura. En realitat, els primers ambigrames van aparèixer fa només quatre dècades a la secció que Martin Gardner escrivia a “Science” (aquí “Investigación y Ciencia”) sota el nom de “simetries gràfiques”. Les dibuixava un tal Scott Kim. Posteriorment el gran Douglas Hofstaedter va adjudicar-los el nom d’ambigrama.

Si fullegen Àngels i dimonis potser els ambigrames del Langdon dissenyador els semblaran qui sap què. Doncs no. Hi ha gent capaç de transformar qualsevol paraula en un ambigrama, per més llarga que sigui. En 1989 teníem un col·laborador a la revista d’enigmística …més que es deia Miquel Viana i signava ambigramàticament. Però potser l’ambigramista més prolífic que he conegut és el canari Carlos Carpio. Busquin-lo a Google o tafanegin, si els vaga, per pàgines webs com ara www.snarkianos.com/ccarpioh/cch.htm o www.diadelasimetria.com/cch/cch.htm. Comprovaran que no li devia costar gaire regalar-me l’ambigrama que il·lustra aquest article. Una peça per la qual potser John Langdon m’hauria cobrat l’oro i el moro.