Brevetat

El passat 7 d’octubre “The Economist” es va despenjar amb un article ben curiós. Es deia “Out with the long” (fora els llargs!) i començava amb una citació de Sir Winston Churchill: “Short words are best, and old words when short are the best of all” (els mots curts són bons, i els mots vells i curts són els més bons de tots). La meva traducció traeix l’equivalent català de “best” (millor) perquè és bisíl·lab i Churchill només es permet monosíl·labs en la seva lloança de la brevetat. L’article a “The Economist”, exactament de 3633 caracters, és també monosil·làbic: “And, not for the first time, he was right: short words are best…” etcètera. Un article lingüístic pot semblar fora de lloc en una publicació econòmica, llevat que tracti justament d’economia lingüística, com aquí. La ironia inherent al periodisme anglès fa que l’única expressió que no compleix la condició monosil·làbica sigui francesa: el prestigiós homme de lettres.

Però resulta que, en el decurs de la història, molts homes de lletres catalans han estat veritables campions del monosil·labisme. De fet, els mots breus són, en el món de l’enginy verbal, com l’hoquei patins en el món de l’esport: una pràctica eminentment catalana. La nostra llengua, tan rica en mots curts, així ho ha permès. La tradició monosil·labista, tan en vers com en prosa, és molt àmplia. Potser l’exemple més conegut és la famosa “Tirallonga dels monosíl·labs” de Pere Quart que tants estudiants han après. Un dels últims exemples de monosil·labisme en català que m’ha caigut a les mans és l’estudi que el professor Francesc Xavier Vall i Solaz (del Departament de Filologia Catalana de la UAB) va publicar al núm. 52 de la revista Randa (Curial). Vall ens solaça recuperant un curiós poema monosil·làbic del jurista mallorquí Guillem Roca i Reus (1793-1852), fill del també escriptor i jurista Guillem Roca i Seguí. Pel que sembla, els Roca van escriure diversos poemes amb mots breus; fins i tot a la Novel·la amorosa de sir Arturo i Eloïsa (del fill) els amants intercanviaven versets del tipus: “Si dius que no’m creus no’t crech,/ només crech lo que crech ve,/ no crech lo que no pod sè,/ no som un qui tot mo bech.” Però l’objectiu del treball de Vall a Randa és l’edició d’un poema inèdit (“Tu te’n vas”, comença) de to marcadament eròtic.

Després d’un inici més aviat melangiós, el poeta mallorquí fa: “Y ya hey preng gust. No més que un dit li toch,/ al punt li veix ets uis tots plens de foch./ Li trech un pit tan blanch, tan llis, tan fort,/ que crech que tot un rey no té tal sort”. L’alliberament pectoral fa pujar la temperatura de la situació, i el poeta no s’està pas de fer-nos-ho saber: “Le prench, le mir, le bes, le’m menx, le gos/ y em pens que tot heu tench en so seu cos./ Ja som rich: tot el món ja tench per meu”. Lamentablement, tanta joia no deu ser sostenible perquè al capdavall és la brevetat la que s’imposa, i el poeta acaba sol i tan melangiós com havia començat: “Ah, ya veix que de tal gust prest em fet net!/ Veix molt bé que tan de ple fuig tot enb u/ y, al punt que quet tot sol, sols pens en tu”. La brevetat en els amants sol ser dolorosa. Intensa però fugaç. Llevat d’un cas molt conegut per culpa de Bill Clinton: “les breves que s’allarguen”. No és cap bravata. Una breva és un cigar aplatat que permet un consum prou perllongat. Amb les caliquenyes, els toscans i els havans com els d’abans forma el selecte club del fum, fum, fum. Churchill ens ho diria: “un cigar, si breva, dues vegades bo”.