dijous, 18 de novembre de 2004

Canibalisme verbal

M’escriu, entristit, Josep Torrents i Alegre des de Sant Pere de Riudebitlles, al Penedès, per fer-me avinent una preocupació lingüística que l’aclapara. Ja em faig el càrrec que tots plegats vivim temps de grans dubtes, sobretot en qüestions lingüístiques, però dubto que gaire gent més s’hagi adonat del que en Torrents tan encertadament denuncia. En la seva nota parla de canibalisme i de restauració, la qual cosa així d’entrada fa posar els pèls de punta. Però de seguida veus que no es refereix pas a la ingesta d’òrgans humans, més o menys condimentats, sinó que parla d’agressions semàntiques comeses a cor què vols entre sentits i ressentits. Concretament, en Torrents té un amic que porta molts anys restaurant monuments antics a Itàlia. És a dir, que pertany al gremi dels que recuperen mobles, quadres, pintures o edificis intentant mantenir-ne l’aspecte original, ço és, “restaurant-los”. Vet aquí que ara aquest experimentat professional, retornat de poc a la dolça Catalunya, s’ha fet fer unes targetes de “restaurador” que li porten més maldecaps que no pas clients. “Ara, quan dius restaurador —s’exclama—, tothom pensa que has obert un restaurant”. Treure la targeta i sentir “i quin tipus de cuina fas?” és tot u. La queixa de l’irat restaurador de monuments és tan amarga que, en l’amable carta que m’adreça, el seu amic penedessenc conclou: “No sé si el canibalisme de les paraules és un fet gaire corrent, però crec que s’hauria de trobar una paraula nova perquè la gent del món de la cuina i els restaurants pogués presumir de les seves coses sense haver d’emprenyar a qui recupera les glòries del passat”.

Molt em temo que és una batalla perduda. La restauració d’estómacs és un gremi en puixança. La seva popularitat depassa de llarg la que mai podrà tenir cap restaurador d’antiguitats. De manera que, en comptes dels cuiners que volen tenir un nom més digne, potser seran aquests artesans rigorosos els que hauran de recular i canviar de nom davant l’empenta dels nouvinguts. El llenguatge és un sistema viu que progressa, adequadament o no, cap allà on l’empenyem. La immutabilitat és contrària a la seva essència i l’únic que en justifica el futur és el moviment. Les mateixes paraules llegides en èpoques diverses prenen sentits distints. Ho va escriure Borges al conte “Pierre Menard, autor del Quijote” i ho veiem cada dia en el llenguatge dels polítics. Des del punt de vista ludolingüístic també resulta interessant buscar casos de canibalisme verbal. Fins a l’adveniment de l’era digital, la paraula “servidor” remetia a alguna mena de personal subaltern, membre del famós “servei”. De manera que si et demanaven pel “servidor” t’havies d’inventar un majordom. Avui, sembla com si el servei s’universalitza perquè tots els que ens connectem a Internet tenim (i paguem) un “servidor”, tot i que en comptes de dir-se Pasqual potser es dirà Wanadoo. L’argot informàtic ha fagocitat, caníbal de mena, moltes paraules d’ús comú, fins al punt de segrestar-ne el sentit. Avui ja ningú no “obre finestres” amb impunitat ni s’escandalitza davant d’un “ratolí”, un “correu” ja no és una carta postal i un “buscador” ja no remet als tresors ocults sinó a la xarxa nostra de cada dia.

Si coneixeu més casos de canibalisme verbal, envieu-los i els comentaré amb diligència, vull dir diligentment. Tot i que ja fa anys que la majoria de lectors d’aquesta columna envia les aportacions o comentaris amb correu electrònic, també s’admeten cartes postals a l’adreça de l’AVUI. Si arriben arrugades, ja les restauraré.