F no és esperar

Segons la tradició siríaca la mare de Jesucrist va morir a Efes, una de les grans ciutats antigues que avui és la població turca de Selçuk. Durant l’època romana Efes, abans ciutat santa d’Àrtemis, va acollir l’apòstol Pau al capdavant d’una important comunitat cristiana de l’Àsia Menor. D’aquí provenen les famoses epístoles que Pau adreçà als efesis. Segles més tard Efes fins i tot acolliria el tercer concili ecumènic de l’església, convocat per l’emperador Teodosi II, i veuria com els seus assistents establien, suposo que per majoria absoluta, que la immaculada Maria és la veritable mare de Déu. Que la representant màxima de la puresa en el món cristià morís en un indret homònim de la sisena lletra de l’alfabet seria una anècdota sense cap importància si no fos que la lletra F sembla involucrada en qüestions literàries ben poc pures. L’article que ara estàs llegint neix d’aquest sinofós.
Ara que Néstor Luján torna a fer vessar tinta m’ha caigut a les mans un dels treballs on el periodista analitzava aspectes laterals de la poesia castellana. En concret, sobre la misogínia de la lletra efa a la poesia popular espanyola dels segles XVI i XVII. Pel que sembla, els adjectius més feridors envers la condició femenina que feien anar els poetes de l’època sempre començaven amb F de femella, femení o fembra. Luján assegurava que l’exemple més antic que tenia documentat d’aquesta mena d’efes misògines el signava el cronista de les Índies Gonzalo Fernández de Oviedo. A la seva Historia General y Natural de las Indias (Toledo, 1526) Fernández escriu sobre algú que està enamorat “...de una vieja e muy fea hembra e de mala gracia, en la cual concurrían todas aquellas cuatro efes, que a las tales se suele atribuir, e, a él, la quinta efe por falto de sesos”. Aquestes quatre efes malèvoles devien ser molt habituals en el llenguatge col·loquial de l’època perquè Gonzalo Fernández les dóna per sobreenteses. Segons alguns exemples posteriors es devien referir a la lletjor de la mossa (“fea”) i a tres altres epítets que en català mantenen la inicial maleïda: freda, flaca i fluixa. També l’esmolat Lope de Vega incorpora aquesta tradició neFasta a La celosa de sí misma, tot augmentant la quantitat d’injúries fins a vuit (o nou, depenent de la Francisca): “Ésta es mano y no la otra/ flemática, floja, fría,/ frágil, follona, fullera,/ fiera, fregona y Francisca”.
Una lectura recent m’ha fet localitzar en anglès una altra faceta d’aquesta fal·lera “efèsia” que l’allunya de la misogínia. Es tracta del relat que el gran Martin Amis fa a Experience de la seva sorollosa baralla amb Julian Barnes. Amis reprodueix a la seva curiosa narració autobiogràfica la carta que ell va enviar a Barnes, però no pas la que havia rebut i que justament va provocar el trencament definitiu entre els dos escriptors. Amis explica que no la reprodueix perquè: “tècnicament és un tros de paper de la meva propietat, però el text és de Julian i l’empara el copyright. Per tant, no en reproduiré cap fragment. Només diré que l’última frase és una coneguda expressió col·loquial. Una expressió que consta de set lletres, tres de les quals són efes”. En l’hipotètic cas que en ple 2004 hi hagi cap lector català que no estigui familiaritzat amb l’expressió col·loquial anglesa més divulgada de tots els temps, afegiré que la posició de les tres efes en la tirallonga de set lletres i dues paraules és 1, 6, 7, i que les altres quatre lletres són una u, una ce, una ca, espai, i una o, per aquest ordre. O sigui, en dues paraules i una efa de menys (amb el que això implica de pèrdua de força): fes-te fotre.