Defectes especials

El tast mensual de “Gramàtica del Català Contemporani” ens va dur el novembre a la defectivitat verbal (Volum I, p. 692, capítol de Max Wheeler). Aplicada als verbs, la defectivitat designa la manca d'alguna forma en el paradigma de la conjugació. Els verbs defectius que Wheeler analitza són: caldre, dar, haver, lleure, soler i toldre. Vèiem com “caldre” exclou l'ús de les primeres persones. En teoria, el rètol “calen aprenents” és correcte, però aquests aprenents quan es presenten a l’entrevista de treball no poden dir “el rètol diu que calem” (a menys que exerceixin de piròmans). El quid de la proposta indefectible que vaig llançar provenia d’una sàvia consideració de Wheeler. Afirma l’estudiós que en principi tampoc no s'usarien les formes de segona persona "si no fos que Carles Riba va escriure en un poema «Em cals ben ardida i ben forta»". Aquest cas notable es completa amb un altre exemple no adjudicat però que també figura al Corpus: la 1ª persona del plural del futur de "soler" (jo soldré) consta entre les formes admeses per Wheeler perquè "hi ha un exemple (al Corpus) del 1961". Naturalment, la proposta verbívora llançada als poetes dels Països Catalans era trobar contextos literaris escaients que justifiquessin les formes de caldre, dar, lleure, soler o toldre (encara) no presents al Corpus.

La veritat és que no n’esperava gran cosa, més enllà dels típics relats protagonitzats per núvols capaços de dir “ploc poc però pel poc que ploc ploc prou”. Però en Josep Maria Vigatà va localitzar a la xarxa un vers solt (“París plou com tu plous capvespres àngels…”) i l’envià, sense saber ni de quin poema formava part ni qui n’era l’autor. Les pesquisses posteriors m’han portat fins a la Safor. Vigatà va localitzar el vers del “plous” en una de les dues ressenyes que el poeta de Gandia Josep Lluís Roig va escriure sobre el llibre de Marc Granell “Versos per a Anna” (Bromera. Alzira, 1998). L’una en aquest mateix suplement. L’altra a la rigorosa revista valenciana “Caràcters”. Per tant Granell demostra que els “plous” personalitzats també venen de París. La línia lacrimògena del “ploure” en persona arriba fins als poemes del mateix ressenyista. “Un home plou al mig de la finestra” és el vers que obre el poema “Paisatge” del llibre de Josep Lluís Roig “Oasi breu” (Tàndem. València, 2001). Llàstima que només fos un home. ¿Què hauria passat si el poeta hagués col·locat més d’un home ploraner al mig de la finestra? Continuarem informant.

La lectura ludolingüística d’aquest mes ens acosta al fascinant món dels clítics (Volum I, p. 933, capítol “Cliticització” d’Eulàlia Bonet). Un clític no és un crític de literatura xinesa, sinó un element a mig camí entre el morfema i el mot, com el “que” de “¡Que callis!” o la ema de “m’agrada”. Després de llegir el complet capítol de Bonet podríem arribar a la trista conclusió que els clítics s’assemblen massa als catalans, perquè: “Encara que depenen d’un mot veí, sintàcticament són elements independents i (…) normalment pertanyen a classes de mots tancades (les que no permeten la creació de mots nous)”. Els clítics pronominals són els famosos pronoms febles. ¿Serà que els catalans tenim l’ànima feble? ¿De debò estem en una posició tan clítica que ja no som ni capaços de crear mots nous? ¿O només fem passes enrere per agafar embranzida? Incògnites sense resposta. Ja ho cantaven els de Supertramp: “Clisi, ¿quina clisi?”