Unamuno a zero

Fa un parell de mesos, una investigació sobre el jeroglífic sevillà del No&Do (aquell regal reial a la ciutat de Sevilla que feia "no-madeja-do" per agrair-li que "no m'ha dejado") em va portar a un article de don Miguel de Unamuno. Una peça publicada a la revista “Alrededor del Mundo” el 28 de febrer de 1901 amb el títol “Símbolos mal interpretados y símbolos mal expresados” en la que Unamuno carrega altiu contra la tesi més estesa: «Y sin embargo, la cosa está clara, clarísima. Ni hay tal jeroglífico ni cosa que lo valga. Trátase pura y simplemente de un nodo o nudo. La especie de ocho ó madeja que está en medio es el nudo ó nodo. Y luego por si no se le conoce, que en efecto, no es fácil conocer a primeras que es un nudo, hanle puesto el nombre “no-do”.» Després aprofita per carregar contra els imaginatius defensors del jeroglífic. Admet que la interpretació enigmística té “más chiste y más tradición”, però no li atorga cap credibilitat. Quan vaig llegir l'article em va semblar un cas flagrant de verbofòbia, força comú en el cas dels jeroglífics. De fet, des del naixement d'aquest artifici carnavalesc a la Picardia francesa del segle XVI, el jeroglífic sempre ha estat la modalitat de joc de mots que ha generat més detractors. Vaig donar per fet, doncs, que Unamuno s'atenia a l'honorable tradició periodística dels aferrissats detractors de jocs de paraules que havia encapçalat Joseph Addison a "The Spectator".

I no. M'equivocava. Unamuno és més donat al joc de mots del que potser ell mateix es pensava. O almenys això es desprén d'una altra troballa unamuniana que he fet per pura casualitat mentre buscava allò que mai no trobaré. És un altre article del basc publicat a la revista "Caras y Caretas", de Buenos Aires, el 23 de juliol de 1921, amb el títol "Juego de palabras". Entre altres coses, Unamuno s'ocupa de traçar l'origen etimològic de l'expressió "eso es de cajón". Una cosa òbvia, de calaix, com també diem en català, una frase convencional, un clixé, el típic tòpic. En aquest article deliciós Unamuno s'embolica per viaranys sorprenents que el fan arribar a conclusions xocants. Assegura que "este cajón parece que no tenga nada que ver con el aumentativo de caja, con la caja grande, y ello aunque acaso induzca a creerlo el pensar que una frase de cajón es la que encaja en un caso dado." Després revisa els exemples en portuguès i italià, i el seu periple romànic el porta al llatí "occasionem", d'on resol, amb aquella seguretat dels grans intel·lectuals, "que, por lo tanto, frase de cajón es frase de ocasión". I tan ample.

Encara que només sigui per poder escriure que allò tan castís de "la ocasión la pintan calva" —vegeu la faula de Fedre "Occasio depicta" protagonitzada per la deessa Ocasió—, la tesi unamuniana no és gens "de calaix". En algunes preceptives literàries consta, de manera molt més plausible, que a "ser de cajón" hi ha una component tipogràfica que faria al·lusió al calaix on es posaven els tipus a les antigues impremtes, de manera que l'expressió es referiria a aquestes frases estereotipades que es feien (i es fan) servir tan sovint als diaris que ja gairebé ni cal treure'n les lletres del calaix. De calaix, no? Un brillant calembour del mateix Unamuno bastarà per valorar la seva tesi etimològica: "si sabio es el que sabe, también sabe, puesta en salsa verde, la merluza..."