Borges amb blanques

La solució a la “criptografia mnemònica” que tancava l’última columna —“Gorra de romà (4, 5)”— era “Casc Antic”. Un casc antic sinònim de ciutat vella que ens podria portar avui a les Borges Blanques per retre homenatge a les aficions lúdiques de Jorge Luis Borges. L’argentí Jaime Poniachik acaba de publicar a Buenos Aires un llibret saborós que porta per títol “Jugar con Borges” (Ediciones De Mente, 2003) i arrossega tot de subtítols descriptius: “adivinanzas, juegos y paradojas en la obra de Jorge Luis Borges”. Poniachik encapçala el seu llibret amb l’entrevista sobre el joc que ell mateix va fer a un Borges octogenari que es despatxa contra els anglesos per haver comès el gran pecat d’haver omplert el món “de estúpidos juegos físicos”, mentre lloa els jocs de cartes, d’enginy i els escacs, tot recordant un fantàstic poema seu: “Dios mueve al jugador, y éste la pieza./ ¿Qué dios detrás de Dios la trama empieza/ de polvo y tiempo y sueño y agonías?”.

Poniachik recorre l’obra de Borges revestit de buscador d’or. Comença per les metàfores. Extirpa tres o quatre versos d’un poema i els transforma en enigma. Què oculta “soy una pieza de limado acero./ Mi borde irregular no es arbitrario./ Duermo mi vago sueño en un armario…”? Doncs una clau (a “La moneda de hierro”). Després es dedica als mots rima, en un joc d’endevinació prou adequat per a un autor com Borges, capaç d’afirmar que la seva màxima aspiració com escriptor era ajuntar dues paraules que mai abans no haguessin anat juntes. Així, les inicials D-S al “Poema de los dones” de “El Hacedor” remeten a la parella “dueños-sueños” (“De esa ciudad de libros hizo D/ a unos ojos sin luz, que sólo pueden/ leer en las bibliotecas de los S”). El mateix mecanisme li serveix per relacionar paraules decapitades com la parella “calidoscopio-opio” al poema “Ariosto y los árabes” (també de “El Hacedor”): “Como los ilusorios esplendores/ que al Indostán deja entrever el O/ Pasan por el Furioso los amores/ En un desorden de C”.

Però el gruix del llibre és una espècie de joc semàntic puntuable a partir d’una setantena de mots saborosos extrets de l’obra borgiana —de aciago a zéjel, passant per bustrofedón, ergástula, oxímoron, tamerlán o volapük— als quals Poniachick adjudica tres definicions possibles i en reprodueix el context d’on els ha pescat. El lector verbívor hi queda atrapat durant més estona que no pas en els laberints, paradoxes i perplexitats diverses amb què l’autor clou el seu esgotador llibret. Entre les aportacions més originals de Poniachik destaca l’elucubració sobre el joc exacte del rei Gunnlaug al conte “Undr”, inclòs a “El libro de arena”. Borges escriu que “a su derecha había un ajedrez, con un centenar de casillas y unas pocas piezas desordenadas”. Poniachik investiga un antic joc de tauler escandinau anomenat “Hnefatafl”. La llàstima és que en els jocs tradicionals escandinaus els taulers sempre tenen un nombre senar de caselles: 7x7, 9x9, 11x11… Però Poniachik, com Borges, no s’arruguen per tan poca cosa: amb un escaquer de 100 caselles es pot jugar posant les peces en les interseccions en comptes de fer-ho al centre de les caselles, de manera que hi hagi 11x11 posicions de joc al tauler. Poniachik localitza un manuscrit del segle X que exhibeix un tauler de “Hnefatafl” amb les peces en posició de combat sobre les interseccions de les caselles! Borges és inexaurible.