dijous, 1 de maig de 2003

Falta personal

El títol d’aquesta columna és la solució a la criptografia mnemònica que vaig plantejar el dia de sant Jordi: “No hi ha treballadors (5, 8)”. Dos mots de cinc (falta) i vuit (personal) lletres que componen una paràfrasi de l’exposició (no hi ha treballadors) i alhora formen un segon sentit transparent, en aquest cas el concepte esportiu “falta personal”, popularitzat pel joc del bàsquet. Aquesta modalitat de criptograma, molt practicada en italià, és d’una subtilesa només parangonable a la seva dificultat d’execució. Sempre que el joc verbal s’endinsa en el territori semàntic, els mecanismes esdevenen delicats com un poema. Això s’aprecia si provem de traduir de l’italià un exemple de Raffaele Aragona que destaca per la seva aparent simplicitat. El plantejament catalanitzat faria: “Pèl i contrapèl (3, 3, 4, 8)”. És a dir, cal trobar una frase de quatre mots de tres, tres, quatre i vuit lletres que parafrassegi l’exposició (“Pèl i contrapèl”) i alhora tingui un segon sentit transparent. Una traducció literal de la resposta fóra “són les dues passades”, paràfrasi perfecta de l’exposició en referència al procés de l’afaitat. Però el doble sentit transparent falla, perquè la solució aplicada a una hora aproximada no és genuïna en català, tot i l’ús generalitzat que en fem per influència de l'espanyol. ¿Quina relació tenen el pèl i el contrapèl amb la frase genuïna "són les dues tocades”? Cap. Aquesta magnífica criptografia mnemònica italiana no funciona, doncs, en la nostra llengua, i caldrà explorar altres frases transparents que permetin un segon sentit definible per començar a elaborar criptogrames d’aquesta mena en català. Els italians ens porten un segle d’avantatge, però han espremut tant les expressions susceptibles de generar dobles sentits que ja els costa innovar. Fins i tot han recollit els milers de frases isòtopes publicades a les revistes especialitzades. En català tenim tot el món per davant. En llanço una altra, doncs: “Gorra de romà (4, 5)”.

En canvi, d’altres artificis enigmístics de caire morfològic, fonamentats en la combinatòria de lletres, han aconseguit un gran nombre de practicants en català. Per exemple, on no falta personal és en l’escriptura palindròmica. Des que, el vint de març, va començar la guerra d’Iraq molts lectors m’han enviat palíndroms antibèl·lics. Des de Torroella de Montgrí l’empordanès Ernest Díez aviat va descobrir que el lema general del “No a la guerra” era susceptible de ser llegit del revés: “ARREU, GALA O NO, NO A LA GUERRA!”. O bé, més curt encara: “ARREU GALA, ON? NO A LA GUERRA!”. El manresà Marc Antoni Malagarriga hi afegeix reflexions econòmiques en aquesta pregunta-resposta en dos palíndroms: “I L'OR TÉ POR O PETROLI? / I L'OR TÉ PETROLI”. En Jesús Lladó, flamant coeditor de la revista “Semagames” després del traspàs de Ramon Giné, n’afegeix tres: l’eslògan “SERREU GUERRES!”, l’apocalíptic “PER TOT ARREU GUERRA. TOT REP” i un tercer que sembla dedicat al manifestant desconegut: “PER LA PAU SUA, PAL REP”. Finalment, el mateix Ernest Díez, després de descobrir la reversibilitat del lema pacifista, elabora una llarga sèrie de PPP (palíndroms per la pau) entre els que destaquen un d’operístic —A IRAQ, ÀRIA (PER LA PAU, A PAL REP)—, un altre de ben pessimista —L’ODI ARREU: GANA, GUERRA I DOL— i un darrer d’entranyable perquè respon a la inconfusible sintaxi malaltissa dels capicues llargs: MASSA PALA BÉ DARÀ PAU, SI SUA. PARA, DE BALA PAS, SAM!.