Un repte d’enigmística clàssica

La primera columna que vaig escriure en aquest suplement l’any 1989 ja duia per títol “Enigmística”, però per a la secció havia previst un nom fastuós: “A redós de l’Esfinx”. Per fortuna, el bon criteri d’Avel·lí Artís i David Castillo va invertir els termes: el que era el títol de l’article es va apoderar del de la secció i viceversa. Segurament aquell dia no m’havia pres la medicació, de manera que mai no els ho agrairé prou. Avui la sèrie d’articles d’Enigmística arriba al número 629 i el terme circula per Europa amb una certa normalitat. En poc temps, a Itàlia s’han publicat diversos llibres importants sobre l’enigmística clàssica en col·leccions generalistes. En el seu dia, ja vam parlar del “Lezioni di enigmistica” de Stefano Bartezzaghi (Einaudi 2001). Recentment, Zanichelli ha incorporat al seu catàleg un completíssim “Dizionario Enciclopedico di Enigmistica e Ludolinguistica” de Giuseppe Aldo Rossi (2002). Rossi és un històric de l’enigmística clàssica que mereix tota mena d’epítets, però sobretot els de caire cronològic: veterà, longeu… De moment ja noranteja, i potser per això ha tret llibre nou. El seu diccionari inverteix l’operació de molts escriptors italians (com Calvino o Eco) que s’acosten al clos enigmístic. Rossi parteix de l’interior i s’obre al context més general de la ludolingüística, de manera que neutralitza l’ortodòxia dels cercles enigmístics amb l’heterodòxia de la literatura. “Il professore”, que és com molts l’anomenen, signa les seves creacions enigmístiques amb el pseudònim de Zoroastro, i ho fa així des dels set anys d’edat! A banda, Rossi va dirigir dues prestigioses revistes dels cercles enigmístics: “La Sfinge” (1958-1962) i “Il Labirinto” (1973-2002), en les tasques de direcció de la qual l’auxilià el català Rafael Hidalgo. A banda del seu últim “Dizionario”, Rossi ja havia publicat tres obres de referència per a l’estudi de l’enginy verbal: “Storia dell’enigmistica” (CEI, 1971), “Le parole. Vita, morte e miracoli” (Mondadori, 1993) i “Enigmistica. Il gioco degli enigmi dagli albori ai giorni nostri” (Hoepli, 2001).

Una de les modalitats de jocs de paraules historiades per Rossi és la criptografia mnemònica. Ideada en 1895, és d’una subtilesa extraordinària, i mai no ha estat explotada en la nostra llengua. Ni Serra i Pagès ni Amades no s’hi van atrevir, perquè és un joc difícil d’elaborar i difícil de resoldre, però crec que val la pena d’intentar-ho. Aquesta modalitat de criptografia parteix d’una frase amb doble sentit, definida pel seu aspecte més recòndit i seguida pel nombre de lletres de la resposta. Per exemple “L’epigrammologo (5,8)”. Solució: “Legge marziale”. Dues paraules de 5 i 8 lletres que designen les “lleis marcials” però també “llegeix Marcial”, l’autor clàssic dels epigrames. Rossi recull una anàlisi semiòtica del mecanisme: “en una mnemònica (criptograma) es reconeixen un estímul (exposició) que reclama una resposta (solució), rica en dues isotopies (doble sentit), la primera de la qual constitueix una paràfrasi de l’exposició i la segona un lloc comú, una locució proverbial o una banalitat corrent”. Una recent campanya dels àrbitres catalans de bàsquet ha posat en circulació un doble sentit susceptible de generar la primera “criptografia mnemònica” catalana de la història. El plantejament seria aquest: “No hi ha treballadors (5, 8)”. La resposta la formarà una frase de dues paraules (de cinc i vuit lletres) que parafrassegin el “no hi ha treballadors” i a més tinguin un segon sentit, en aquest cas clarament esportiu. Quina és la resposta? Sou capaços d’inventar criptografies mnemòniques en català?