Dos anys d'espera

Tal dia farà dos anys, i aquest dia serà dimecres vinent: Sant Jordi. En aquesta columna, igual com dimecres entrant hi trobareu un article especial, ara fa un any hi havia un article com aquest (però que duia per títol “Un any d’espera”) i ara en fa dos el criptograma que els ha propiciats tots tres. Era el primer Sant Jordi del segle XXI i vaig voler celebrar-lo honorant un autor amic com Edgar Allan Poe, abans i tot que Columna edités una bona traducció de “Tots els contes” de Poe feta per Joan Solé (2002). El conte que vaig triar va ser “L’escarabat d’or”, considerat la font de la criptografia entesa com un quefer literari. Aquell sant Jordi de 2001, doncs, després d'exposar, analitzar i resoldre el criptograma original d'aquest conte clàssic, em vaig disposar a llançar un repte criptogràfic que em rescabalés de la rapidíssima resolució amb què alguns lectors espavilats acabaven de ventilar l’enigma proposat a la coberta de la primera edició de “Verbàlia”. Ara, però, l’únic premi seria resoldre’l.

(Aviso que el següent paràgraf és calcat al que vaig escriure ara fa un any i en el qual, alhora, calcava fragments entrecomillats que ja havia escrit dos anys enrere): Vaig escriure llavors, no sense una mica de recança, que potser aquell nou criptograma era una mica més difícil i també vaig assegurar, sobtadament convertit en milhomes, que "aquest cop no penso revelar-ne la resposta fins que algun lector no me l'envïi. Només llavors diré si sí o si no. No hi ha cap més pista i l'únic premi que ofereixo és el plaer de resoldre'l. O el neguit de quedar-se a l'escapça". Naturalment (escrivia i escric), els lectors més perspicaços ja hauran endevinat que si avui torno a parlar-ne és perquè ningú no l'ha resolt, encara. L’any passat havia rebut un únic intent de desxiframent (el de l’editor Enric Borràs). Després de publicar la columna “Un any d’espera” vaig rebre tres correus més (Ferran Avila, David Nel.lo & Gabi i Jordi Serra). amb suggeriments i preguntes. Però ningú no passa d’aquí. Ja són dos anys de silenci administratiu entre la comunitat verbívora. Els mateixos que van trigat poques hores a resoldre l'enigma de Verbàlia ara em confessen que no troben el desllorigador. Repeteixo, doncs, les mateixes preguntes de l’any passat: ¿hi ha algun enigma irresoluble? ¿un enigma que no troba qui el resolgui deixa de ser un enigma? Per segon any consecutiu el repetiré just abans de sant Jordi, amb l’esperança que algú en tregui l'entrellat. La promesa de l’any passat era clara: “cada any, pels volts de sant Jordi, el tornaré a airejar allà on pugui, fins que un bon dia algú arribarà a llegir el que vaig escriure l'abril de 2001 i que només conservo al disc dur del meu iMac. Un sol virus, una sola avaria informàtica i el secret potser ho serà fins i tot per a mi, que en sé la clau.” Aquesta última frase era (és) una pista i el criptograma fa així:

5723 9253 9987 2368 5135 3331 8975 8595 5911 6538 1568 5791 8882 5720 7357 1153 9228 2368 1613 1022 7106 2015 1687 1653 8169 2156 8538 8899 2453 9275 1822 1799 1568 7979 4536 7375 8141 0223 3168 3527 7356 7182 3765 3102 9216 2922 6527 7575 1689 2979 1123 6883 2388 8921 6992 242.

Un any més, us desitjo que els verbs us siguin propicis.