Erraticidi

Tal com va la cosa, aviat l’única fe que conservarem serà la fe d’errates, aquella llista en full volant que conté els errors ortotipogràfics escolats en l’edició d’un llibre. L’errata rep el nom de “lapsus calami” quan és un nyap escrit —o un “lapsus linguae” transcrit— i ningú no n’és immune. Ara mateix, tot i l’excel·lència de l’equip d’edició i correcció d’aquest diari, no puc estar segur que aquest article no en contindrà cap. Podria ser que en comptes de la paraula cap sortís publicat nap o rap o car o cep o res. Gómez de la Serna va gregueritzar les inquietants errates tot definint-les com “microbios de origen desconocido y de picada irreparable” i, de fet, algunes errates salvatges han estat tan irreparables que han acabat prosperant. Costa de creure, però la prestigiosa editorial mexicana Fondo de Cultura Económica resulta que es diu com es diu per culpa d’una errata. En realitat, havia de dir-se Fondo de Cultura Ecuménica i la cosa ecumènica es va economitzar. O almenys això és el que assegura un professor sevillà anomenat José Esteban que ha publicat un llibret molt saborós a l’editorial Renacimiento: “Vituperio (y algún elogio) de la errata”.

Esteban hi recull errates clamoroses que confirmen la popular paronomàsia “tanta tinta tonta” (una facècia reescrita en temps de chapapote com “Tanta tinta t’unta” a la coberta d’un altre llibre, aquest d’humor gràfic, que acaba d’editar Cossetània signat pel periodista Xavier Graset i el dibuixant Andreu Faro). Les errates no respecten ningú. Esteban recull, per exemple, una “jumentud” (per “juventud”) que se li va passar al puntillós Antonio Machado. Més greu sembla la de Voltaire, que va transformar en ase l’antic bisbe de Mirepoix (“l’anc. Evêque de Mirepoix”) en canviar la c. de l’abreviatura d’antic (anc. d’ancien) per una e (ane: ase). Un altre cas espectacular és la irrupció d’una hac aparentment muda en un llibre de Ramón J. Sender, un veritable toc punk avant la léttre que transformava la clàssica salutació “God save the Queen” (déu salvi la Reina) en un magnífic “God shave the Queen” (déu l’afaiti) a la primera edició de la novel·la “Mr. Witt en el cantón”. Per no parlar de l’extraordinari “pasó de putillas” (per “pasó de puntillas”) que Esteban ha trobat. . . en un llibre eclesiàstic!

Històricament, les errates més celebrades han estat les dels llibres religiosos. Només amb les bíbliques ja ompliríem aquest suplement. Però de tant celebrar-les, al final acabes sospitant que n’hi ha de provocades, com aquells personatges populars que s’equivoquen expressament per sortir als programes radiofònics d’humor. És el que ens passa quan llegim, perplexos, la confessió d’aquest professor sevillà: “Por mi parte, puedo decir que un intencionado corrector (¿o fue el propio autor?), incidió dos o tres veces en apellidarme Estorban, en vez del sencillo Esteban”.