dijous, 27 de març de 2003

No-Do

Més enllà del famós noticiari franquista, actualitzat per TVE de la crisi del Prestige ençà, en el món de l’enigmística el No-Do més conegut és un escut amb què els Reis Catòlics van obsequiar la ciutat de Sevilla per premiar-ne la fidelitat. L’històric escut va tornar a la palestra quan, ja fa gairebé una dècada, la primera infanta de cal Borbó es va casar amb el senyor de Marichalar a la bella capital andalusa. En aquella ocasió moltes balconades sevillanes van lluir domassos presidits pel No-Do en qüestió, i les pàgines dels diaris es van apressar a explicar que la inscripció era un jeroglífic. Qualsevol curiós que no l’hagi vist mai es pot acostar a un històric hotel barceloní ben proper a la Rambla anomenat Hotel España. El menjador interior d’aquest establiment és curull d’escuts urbans i el de Sevilla n’és un. Entre el No i el Do destaca un cabdell ben esponerós (en castellà una “madeja”) que sembla el logo de la casa de llanes Torredemer. De fet, el cabdell en qüestió és la clau de la solució oficial al criptograma perquè permet formar la seqüència No+Madeja+Do, homòfona d’un castís “no m’ha dejado” que lliga amb el presumpte agraïment reial d’Isabel o Ferran a la ciutat que els ha romàs lleial.

Ara, però, un verbívor guipuscoà m’ha posat sobre la pista d’un article que nega aquesta versió oficial. Va sortir publicat a la revista “Alrededor del Mundo” fa més d’un segle, el 28 de febrer de 1901, duu per títol “Símbolos mal interpretados y símbolos mal expresados” i el firma una ídem ben il·lustre: Miguel de Unamuno. D’entrada, Unamuno expressa la seva sorpresa per l’explicació popular a aquest símbol sevillà i aventura la seva hipòtesi amb la seguretat aclaparadora dels de la seva famosa generació: «Y sin embargo, la cosa está clara, clarísima. Ni hay tal jeroglífico ni cosa que lo valga. Trátase pura y simplemente de un nodo o nudo. La especie de ocho ó madeja que está en medio es el nudo ó nodo. Y luego por si no se le conoce, que en efecto, no es fácil conocer a primeras que es un nudo, hanle puesto el nombre “no-do”.» Després d’exposar la seva tesi, tan especulativa com la contrària, Unamuno s’esplaia en el sentit polític del nus, que ell atribueix a la joia per la unió entre els regnes de Castella i Aragó. Aprofita també per carregar contra els imaginatius defensors del jeroglífic, admet que la interpretació enigmística té “más chiste y más tradición” i acaba d’una manera inesperada.

Reitera que el nus dels Reis Catòlics és un simple nus i no pas un cabdell, però admet que els sevillans “en esto sí que han demostrado, hay que confesarlo, un certero instinto profético. Porque ¡menuda madeja la que nos ha salido en la historia de España!”. La conclusió de tot plegat és que el poble es va equivocar en prendre’s el símbol com si fos un jeroglífic, però la seva equivocació va ser profètica i gairebé genial. Unamuno veia l’Espanya de 1901 com una troca embolicadíssima. Un segle després, Galícia se sent més portuguesa que mai, Euskadi viu instal·lat al caire de l’abisme i les tres comunitats que solien conformar allò que es va conèixer com els Països Catalans va cadascuna al seu psiquiatra. El sentit nodal del jeroglífic unitarista és més present que mai. Però els nodes, com molt bé saben els internautes, s’organitzen en jerarquies que no tenen centre.