L’as Muntada

És l’últim premi Mercè Rodoreda, de títol “Canvi d’agulles”. L’edita Proa i el signa Lluís Muntada. És bo. Un dels millors llibres de narracions que s’han publicat últimament. Amb Sala, Zabala, Serés o Puntí (i me’n deixo: Pons i Gual i Burgas i més que en trobaríem), Muntada demostra la gran paradoxa: l’ús social del català recula i els narradors que s’hi incorporen avancen. Esmolen l’eina. L’afinen i la fan sonar. És un veritable plaer llegir-los.

Muntada no és un jovenet. Havia publicat un primer llibre a finals dels vuitanta i torna ara amb una joia que hauria de merèixer atenció preferent. Algunes de les narracions, com per exemple la que porta per títol “Fingir”, són excepcionals, i en general l’escriptura flueix (ben muntada) sense giragonses ni exhibicions innecessàries. Rica, genuïna, eficaç. Als lectors més conspicus d’aquesta columna els agradarà especialment la tercera narració del recull: “Etimologies”. És la història d’una obsessió verbívora que recorda alguns contes (de Modest Prats o Vicenç Pagès) protagonitzats per correctors Aquí, la fixació no és ortogràfica sinó etimològica. El personatge que la pateix l’explica al doctor: “Ras i curt: cada cop que llegeixo, que escolto, que penso, que somio, que escric o parlo, neix i creix en mi l’impuls irrefrenable d’analitzar cada fragment del discurs, de disseccionar cada partícula i, sobretot, de derivar cada paraula, de recórrer els seus segles d’història, les seves inflexions, els múltiples i dissemblants sentits que ha rebut de la miríada de boques que l’han pronunciada. Arrossegat per aquesta torbonada, sempre desitjo emprar el llenguatge en el seu sentit etimològic i no puc estar-me de valorar les aplicacions de cada mot, el seu origen, textura i tamís segons els encaixos de cada parlant, època o context”. El protagonista d’aquestes “etimologies” hereves de sant Isidor (el de Sevilla, vull dir) prova d’aconseguir la transubstanciació de la parla. Però cada mot té llast i el seu sentit autèntic (étymon) resulta una quimera.

L’obsessió etimologista va ser un dels motors filosòfics de l’antiguitat. Des que Plató plantejà al seu “Cratil” el debat irresoluble sobre l’origen del llenguatge, la recerca del sentit veritable de cada paraula ha anat acompanyada d’hipòtesis tan històriques com histèriques sobre la presumpta llengua primigènia. En aquest camí de perfecció esbarriat pel relat babèlic la ciència etimològica no val per res. En canvi, en segles més recents hi ha un munt de trajectes verbals documentables que ens permeten veure com les paraules es formen i es deformen, neixen i moren, es reprodueixen, emigren, canvien de color i pateixen tota mena de transformacions fascinadores. I llavors, el relat etimològic esdevé narració i el Coromines de torn escriptor d’unes novel·les de foc que poden contenir tantes i tantes idees concentrades en un sol morfema que gairebé semblen una central nuclear. Per això, en arribat al caire del perill atòmic, és millor que ens posem a jugar com infants. Per exemple, buscant parelles insòlites que tinguin un origen etimològic comú que es remunti a un llunyà canvi d’agulles. Com “caníbal” i “caribenya”, o “mercromina” i “Mercedes”, o el “xotis” i “Scotland Yard”, o un “marit” i un “mariachi”, o encara les “figues” i el “fetge”. Llegiu-lo. L’as Muntada.