dijous, 27 de febrer de 2003

Per Carnaval tot s’hi val

Ara que l’11S és una diada segrestada pels americans, s’han alçat veus que reclamen el trasllat de la Diada nacional al 23A, sant Jordi. Francament, posats a baratar-la, jo prefereixo la data mòbil en la qual, cada any, celebrem aquesta conya marinera del Carnaval. Deu ser perquè m’enorgulleixo de portar gens vilanovins (i geltrunencs), però votaria de bon grat transformar el Carnaval en Diada nacional, sempre que algú ens deslliurés del rodolí. I és que, per més que la dèria llibresca m’aclapari, entre sant Jordi i Carnaval trio mil vegades Carnaval, la data que acosta la voluntat de les persones a llur voluptat (sí, escric “llur”, què passa?). Vilanova i la Geltrú ha estat la Kamchatka catalana on l’esperit carnavalesc va resistir la repressió franquista.

També en el món de l’enginy verbal, l’esperit carnavalesc ha generat artificis dignes d’un Verbaval. Potser els més coneguts siguin els versos satírics carregats de mots gruixuts i crítiques esmolades, però n’hi ha d’altres. D’una banda, els jeroglífics que avui omplen les pàgines de passatemps de tants diaris van néixer com a recurs carnavalesc a la Picardia francesa del segle XVII. Solien ser gravats picants que ocultaven la resposta per homofonia en un to digne de Rabelais. Per exemple, un dels meus favorits mostra una religiosa que fueteja el cul nu d'un pare abat al costat d'un os. La resposta passa per un sofisticat salt del francès al llatí: "Nonne abbé bat au cul + os" = "Non habebat oculos" (no tenia ulls). Entre nosaltres, els jeroglífics de doble lectura mai no van quallar, però en canvi els folkloristes van recollir una copiosa col·lecció d’embarbussaments carnavalescos pensats per provocar l’aparició de mots malsonants.

L’operació és senzilla. Es tracta de trobar frases difícils de pronunciar —entrebancs com els protagonitzats pels setze jutges o el pinxo i el panxo— i que continguin paraules pròximes a un mot groller. Poden ser parònims, homòfons o simples aproximacions. La qüestió és que l’usuari, en pronunciar-los ràpidament, es vegi abocat a l’abim de la grolleria d’una manera involuntària. Potser l’exemple més conegut és aquest: “De genollons genollons, collia collia, de genollons genollons, collia codonys; de genollades, codonyades, i amb els dits, codonys collits”. Provin de llegir-ho d’una tirada, com més de pressa millor, i comprovaran que la boca se’ls omple de genitals. D’altres exemples són més escatològics. Amades en recull un que juga amb la clàssica repetició de síl·labes per canviar-ne l’ordre, com a “broca/cabró”: “Costa avall baixa un tupí, tupí xo, xo tupí; xo tupí, tupí xo; xo tupí, tupí xo”. La veritat és que avui és una frase opaca, però no ens costaria gens d’actualitzar. Només caldria trobar una parella d’oxíton en pi (alpí, capí, filipí, supí, transalpí) i mot que comenci en xo (xocolata). Un altre exemple clàssic que papalloneja amb el verb fotre també és millorable: “Una vella passava per un terrat amb un plat de filtri foltri foradat, i jo li dic: vella, voleu que us filtri foltri aquest plat de filtri foltri foradat?” I encara: “A l’horta del Senyor me n’entrí; en entrar cotó collí, al redó collí cotó, i en sortir cotó collí”. ¿Algú s’atreveix a actualitzar aquests artefactes del Carnaval verbal als temps dels missatges de mòbil? I si us falla l’ordinador no li etzibeu cap potada, que les màquines van néixer per potejar-nos.