Carner antanaclàssic

A primers d’any, un seguit d’exemples de la figura retòrica coneguda amb el sever nom d’antanàclasi van animar un munt de lectors a recordar algun gos. La cosa va començar amb un hilarant text que presentava Bush com un enze perquè no comprenia el nom del nou màxim dirigent xinès (Hu, que sona com “who”, és a dir “qui”) i van derivar ràpidament cap a històries canines. De fet, la meva bústia verbívora aviat va semblar una gossera plena de cans anomenats Pregunta-li, Nosé o Comotú, els tres primers exemples que vaig recollir. En la mateix línia l’Alfons Saumell encara ha afegit un ca anomenat Notenom i en Xavier Grinyó ha evocat la figura d’un fox terrier que li van regalar quan tenia deu anys (només en fa seixanta-sis!) i que responia al nom de Quin. Naturalment, en Xavier encara recorda la mena de diàlegs que provocava l’antanàclasi canina: “Com es diu aquest gos?/ Quin/ Aquest” etcètera.

Però l’antanaclassicisme caní (neologisme llicenciós i verbívor que em permeto per raons entre eufòniques i eufòriques) ha assolit un nivell insospitat quan diversos bons lectors de Josep Carner, encapçalats per Josep Murgades, han rememorat un poema ad hoc (o potser bup bup) del príncep dels poetes. El poema en qüestió es diu “L’Oracle” i pertany al llibre de 1935 “La primavera al poblet”. Engega remetent a un sastre anomenat Magí que, cent anys enrere, encara és recordat per un animal: “i hom en serva recordança/ per un gos que va tenir”. En arribat aquí, el lector comença a preguntar-se per aquest ca tan particular d’en Magí. Les estrofes que contenen l’antanàclasi en acció són les dues següents:

“—¿Com li diuen, Magí sastre,
a aquest gos, es pot saber?
—Oh, «Perquè»—feia en resposta.
—Per saber-ho, per no re;
si voleu, tafaneria.
¿Com se diu, vejam? —«Perquè».—

Uns, cansats, tocaven l’ase
o mudaven caminal;
d’altres, folls, el maleïen.
Poca traça, Déu me val.
El «Perquè» que els responia
era el nom de l’animal. “

El poema explota l’equívoc en les altres quatre estrofes. S’enlaira xiroi cap al filosòfic terreny on es dirimeix el perquè de tot plegat i acaba transformant l’episodi en mètode resolutiu. Així, una tirallonga de perquès diversos desemboca al vers “¿Per què es viu i per què es mor?” i llavors l’última estrofa emergeix, resolutiva:

“allavors, sota les parres
o a les taules del cafè,
un oracle amb fe calmuda
apaivaga tot deler:
—Era a casa el Magí sastre
—us responen—el «Perquè».”

No seré pas jo qui ara provi d’aturar l’imparable hipotaxi que amenaça d’atacar les rutes dels cànons a canonades, però aquest Carner del «Perquè» és el mateix Carner capaç de fer viatjar Pickiwick i el seu impagable Sam Weller en un català de primera. Un Carner antanaclàssic. I clàssic, també.