dijous, 30 de gener de 2003

Poètica tipogràfica

Quan escrivia “Verbàlia” vaig sentir la necessitat de trobar un conte d’Edgar Allan Poe que duia per títol “X-ing a Paragraph”. Sabuda és la capacitat de la llengua anglesa per verbalitzar qualsevol partícula i, en especial, la flaca que els angloparlants senten pels gerundis, de manera que això de X-ing em generava moltes expectatives. A més, Martin Gardner citava aquest conte com una veritable follia lingüística de Poe, de manera que el meu desig no acomplert de llegir-lo va arribar a ser malaltís. La frustració va durar molt. Massa. Fins que un lector mexicà de la versió espanyola de “Verbalia” va llegir la declaració d’impotència que vaig incloure al capítol castellà del lipograma i em va permetre localitzar el text original anglès a Internet. Llavors vaig entendre el perquè del meu atribolament passat. “X-ing a Paragraph” és un dels relats de to satíric que Poe situa en el món de les arts gràfiques. De fet, el pretext de la història és tan tipogràfic que gairebé podria anar dedicat als famosos follets de la impremta.

En el marc d’una picabaralla entre dues revistes, l’una satiritza el director de l’altra d’una manera ampul·losa, és a dir, fent servir l’exclamació “oh” al davant de totes les frases. El periodista satiritzat s’hi torna tot relacionant sardònicament l’afició que el seu oponent té per la lletra o amb la circularitat eixorca dels seus arguments. La contrarèplica de l’amant de la Maria de la O serà escriure un article pràcticament monovocàlic, que comença “So ho, John! how now? Told you so, you know. Don't crow, another time, before you're out of the woods! Does your mother know you're out? Oh, no, no!- so go home at once, now, John, to your odious old woods of Concord! …” Però l’astut robatori de tots els tipus de la lletra O per part del rival menarà a una situació de crisi insospitada. Quan el director ja ha marxat, davant la imminència de l’hora de tancament, un tipògraf veterà ordenarà el seu tanoca ajudant que substitueixi les os que li faltin per ics, sense sospitar que l’article sencer n’està plagat. I d’aquí el X-ing que acabarà amb un text devastat per un munt d’aspes en el lloc de les omnipresents os: “'Sx hx, Jxhn! hxw nxw? Txld yxu sx, yxu knxw. Dxn't crxw, anxther time, befxre…”

Ara, finalment, el lector català té el luxe de poder gaudir d’una bona versió d’aquest conte verbívor d’Edgar Allan Poe. Perquè Joan Solé ha publicat a Columna la seva impecable traducció dels seixanta-set contes que Poe va veure impresos en vida en dos volums encapsats que responen a un títol inequívoc: “Tots els contes”. La hilarant versió catalana que Solé ofereix del paràgraf oista (lliure i fidel, en la seva aliteralitat) pràcticament és més monovocàlica que l’original: “Fots fortor, John —conco sonso, pòtol tosc, gord pompós, colló foll, fofo polsós, rococó, porc ronyós—, prop nostro (propensos com som tots a olorar, honestos). No dono noms ni cognoms, prò són nombrosos, i homòfons i tot: tothom ho corrobora, John, fots fortor de porró, borratxo. Bosc ombrós, John, toca el dos al bosc ombrós de Concord…” Naturalment, la combinació entre la murrieria poètica del periodista cleptòman i la manca de senderi de l’ajudant del tipògraf, transformen aquest cant universal a la disjunció en un paràgraf pornogràficament X: “Fxts fxrtxr, Jxhn —cxncx sxnsx, pòtxl txsc, gxrd pxmpós, cxlló fxll, fxfx pxlsós, rxcxcó, pxrc rxnyós—…”