Les tres fadrines

Dècades abans del naixement d’aquesta celebritat tricefàlica anomenada les Tres Bessones, entre els nostres rebesavis ja corria una facècia amb tres protagonistes femenines que es veuen embolicades per un ús arter dels signes de puntuació. La cosa va de punts volats i comes saltadores que alteren el sentit i els sentits amb les seves anades i vingudes. Allò de la sentència del tsar (perdó impossible, que l’envïin a Sibèria) que la tsarina altera tot canviant la coma de lloc (perdó, impossible que l’envïin a Sibèria).

La gràcia de l’afer de les tres fadrines és que hi ha molts signes de puntuació en dansa. Joan Amades en recull el relat al seu “Jocs de paraules i jocs de memòria” (1933) que les Edicions del Mèdol tenen la intenció de recuperar aviat en edició facsímil. La història ve protagonitzada per un fadrí murri que sovinteja una casa on hi ha tres noies fadrines (a efectes verbívors tant se val si són amigues, germanes o bessones, mentre no siguin siameses). El jove papalloneja tant de l’una a l’altra que cadascuna de les tres té l’íntim convenciment de ser l’escollida. Però el temps passa i, com que el mosso no sembla decidir-se, la tensió creix fins que al final esdevé insostenible. O sigui que, dit en llenguatge sindical, les tres afectades arriben a un acord en improvisada assemblea i emeten un comunicat en el qual insten el galant dubitatiu a mullar-se d’una punyetera vegada. Aital coerció epistolar rep satisfacció immediata per part de l’interpel·lat en forma de tres dècimes idèntiques que reben les tres fadrines sense dilació ni cap signe de puntuació: “Tres dames de gran valor/ totes tres m’han demanat/ que els contesti aviat/ quina fa patir el meu cor/ contestar és cosa d’honor/ dic que estimo la Mercè/ no la Maria que té/ del món la més gran bellesa/ no aspira el meu cor la Teresa/ que no poques gràcies té”.

Com sol passar en aquests casos, cadascuna de les tres destinatàries llegeix la lletra com més li convé, tot recuperant els signes de puntuació que considera favorables als seus interessos. La segona part de la dècima és la que conté la dosi massiva d’ambigüitat que permet el múltiple engany. La Mercè la llegeix així: “Dic que estimo la Mercè;/ no la Maria, que té/ del món la més gran bellesa;/ no aspira el meu cor la Teresa,/ que no poques gràcies té”. En canvi, la Maria, troba que la recta lectura del missatge galant és: “Dic que estimo la Mercè?/ No; la Maria, que té/ del món la més gran bellesa; / no aspira el meu cor la Teresa,/ que no poques gràcies té”. Per la seva banda, la Teresa ho llegeix encara d’una tercera manera: “Dic que estimo la Mercè?/ No. La Maria, que té/ del món la més gran bellesa?/ No; aspira el meu cor la Teresa, que no poques gràcies té”.

Naturalment, per a desesperació del fadrinam passiu i la tòpica glòria del peterpanisme, el galant encara té un cop amagat. Quan té les tres fadrines ben satisfetes i íntimament convençudes de ser l’escollida, irromp en escena amb posat rebentaire i les acusa de males lectores. Segons l’autor de la lletra aclaridora, la recta lectura de la segona part de la seva dècima és: “Dic que estimo la Mercè?/ No. La Maria, que té/ del món la més gran bellesa?/ No. Aspira el meu cor la Teresa?/ Que no; poques gràcies té”. La fórmula és aplicable als polítics als quals ponderem votar.