dijous, 20 de febrer de 2003

Einstein en quatre lletres

Els francesos tenen un eufemisme autoal·lusiu molt curiós per no haver de parlar obertament de la merda. Un mot “molt francès”, diuen algunes definicions de mots encreuats gals, com si la paraula “merde” fos el súmmum de la francofonia. En espanyol, i de retop en català per mímesi acrítica, s’estila la carrincloneria d’escriure només la inicial i així de vegades ens veiem obligats a llegir frases tan monstruoses com “le mandó a la m.” o “le llamó hijo de p.” Quin merder! En anglès, en canvi, l’eufemisme equivalent es fixa en la longitud del mot, perquè “shit” és un dels inconvenients “mots de quatre lletres” que formen una obscena lliga liderada per “fuck” (fotre) però que també conté d’altres tetragrames inconvenients: els genitals “cunt” (cony) i “cock” (que conviu amb el pentagrama “prick” —ai, el que s’ha d’arribar a fer per no escriure penis!—) o els escatològics “piss” (pixar) o “fart” (tirar-se pets). En realitat, tampoc és una llista molt llarga, però com que hi figuren els dos comodins de la parla brava —“shit” i “fuck”— l’expressió “a four letter word” ha esdevingut sinònim de mot malsonant. Potser per això causa tant d’impacte un text entre narratiu i assagístic del científic Brian Raiter que es proposa, com qui no vol la cosa, explicar-nos la teoria de la Relativitat d’Albert Einstein en paraules de quatre lletres o menys. Poca broma. La frase “com qui no vol la cosa” és l’única que compliria la condició que s’autoimposa Raiter des que he començat l’article.

Les primeres ratlles d’aquest “Albert Einstein’s Theory of Relativity in words of four letters or less” ja permeten albirar que el to és molt distès: “So, have a seat. Put your feet up. This may take some time. Can I get you some tea? Earl Grey? You got it.” (“Va, seu. Peus dalt de tot. Això no serà curt. Vols una mica de te? Earl Grey? Aquí el tens”; ja sé que no m’he lluït gaire en la traducció, però també m’he prohibit les paraules més llargues de quatre lletres, què volíeu?). De mica en mica el lector va captant les idees que l’autor li subministra en píndoles tetragramàtiques. Llavors topa amb noms propis que no li diran res fins que en una nota final l’autor li aclareixi que “Herb” es refereix a Hermann Minkowski, “Izzy” a Isaac Newton i “Ari” a Aristòtil. Naturalment, en l’entremig l’explicació que promet el títol arriba a través d’uns quants meandres narratius, però puc assegurar que les onze pàgines —uns vint mil caràcters— del text són una lectura força plaent que enviaré per correu electrònic a tothom qui ho demani educadament (n’hi ha prou amb posar “Quatre lletres” al cos del missatge). És clar que si abans de llegir-ho mai no havíeu entès de debò la teoria de la Relativitat el més probable és que després de tan amena lectura tampoc no l’entendreu. Ho dic per experiència.

A més, la idea de fer un text no breu amb mots així és molt dura però pot ser que us doni molt de joc. De cop qui s’hi posa veu que hi ha un gran tou de mots ben bons que no pot fer anar ni així ni aixà i, és clar, hom —per home i dona i nena i nen i noia i noi i pare i mare i avi i àvia i tu i jo i el tiet però no pas ella— de cop se sent mort de por, com si la ment fos un erm i cap lloc no fos prou bo. Per això a la fi toco el dos (que el tres ja és fora) i a vore (sic) què feu.