dijous, 23 d’octubre de 2003

Jocs tipogràfics

Molts (bons i mals) poetes i alguns éssers afins afectats pel virus prosopoètic encapçalen els seus llibres amb afectuoses ratlles en cursiva. O bé són endreces (dedicatòries) o bé versos manllevats als mestres inspiradors. Alguns poetes, discrets de mena, es limiten a posar-hi unes inicials enigmàtiques. D'altres opten per la guia telefònica. El lector de poesia ja està tan avesat a aquests obstacles que tot sovint se'ls salta olímpicament amb la mateixa embranzida amb què prescindeix de pròlegs, proemis, prefacis, introduccions, exordis i àdhuc isagoges. El lector de poesia que no és un sòmines sol preferir anar al gra —o a la pústula, segons qui sigui el poeta— i com a màxim tafanejar algun epíleg aliè al final del llibre que acaba d'assaborir. Em consta que alguns aficionats als paratextos fins i tot fan llistes amb els poetes més citats a les obertures dels poemaris. És un rànking absurd, com absurdes són la majoria d'aquestes primeres pàgines. Però no tot ha de ser carrincloneria, en aquest món. L'alcoià Enric Solbes, responsable de la imatge gràfica dels llibres de l'editorial Bromera, acaba de publicar un llibre de poemes que duu per títol "Jocs tipogràfics". Mai, fins ara, no havia topat amb un llibre de poemes encapçalat per un paràgraf tan memorable:

"'Jocs tipogràfics' consta de 46 poemes i una dedicatòria creats entre 1992 i 2002, i han estat compostos amb tipus Baskervile, Bodoni, Frutiger, Futura, Garamond, Gill Sans, Helvètica, Rotis Sans Serif i Times New Roman". ¿Que potser aquests tipus triats per Solbes no mereixerien conformar tota una generació literària? ¿No us imagineu l'obra de Bodoni al costat de la de Goldoni? ¿O els poemes de Gill Sans acompanyats dels d'en Gil de Biedma? ¿I què me'n dieu, d'en Rotis Sans Serif? Solbes descriu en aquest paràgraf el que després ens mostra, pàgina rere pàgina: una dedicatòria i 46 poemes visuals que són jocs tipogràfics d'una exquisidesa entendridora. Com que les pàgines no estan numerades, el poeta es veu forçat a explicar-nos que la 'è' que apareix entre els poemes 36 (A contrapèl) i 37 (Absència), "no és un poema sinó la lletra absent que dóna nom a la sèrie dels tres poemes següents". I llavors, brossiana, apareix la "abs ncia" (sic) en la pàgina següent. Les famílies tipogràfiques fan el poema. Una "g" amb una mena de cues fa "les orelles del gat" i una altra "g" esdevé un "monocle". És la simplicitat de les propostes de Solbes el que les fa tan solvents. Algunes solucions són previsibles, com els aixoplucs fets amb la A de "casa" o amb la R de "refugi", però sovint ens venç per la via naïf, com els cadenats que transformen la lletra a en el poema 41 ('a' oberta i tancada). Afirma Solbes que el primer poema del llibre —un celobert formant un quadrat amb costats de tres lletres que al sostre té un CEL i el sòl ben ERT— va ser primer un oli pintat ara fa 22 anys, i que després les exigències laborals l'han dut a cercar l'eficàcia expressiva de la paraula impresa.

Beneïdes "exigències laborals"! Qui diu que els poetes no han de treballar? Solbes també ha publicat dos llibres que s'intueixen força interessants: "El libro en el punto de vista del diseñador" (Germania, 2002) i, sobretot, "Aldo Manuzio y Francesco Griffo. Observaciones sobre el editor y el diseñador" (Germania, 2003). Ara, amb la polidesa que ell mateix atorga als llibres del seu editor Bromera, podem accedir a uns "Jocs tipogràfics" que ens faran somriure com sovint només ho aconsegueix una besada. Quin tipus, l'Enric Solbes!