dijous, 16 d’octubre de 2003

Soler resol

A un mes vista de les eleccions catalanes, les llibreries van plenes d'obres signades pels candidats que s'hi presenten. En teoria, els llibres dels polítics haurien de permetre aprofundir més en les seves idees, però el fet que el seu llançament acostumi a coincidir amb les campanyes electorals fa sospitar que formen part de l'engranatge propagandístic que implica qualsevol campanya de promoció. La novetat és la presència incipient de nous productes més o menys satírics centrats en el quefer polític del postpujolisme. Al costat d'anàlisis serioses, com l'imprescindible "Ara sí que toca!" de Francesc Marc Álvaro (Edicions 62), continua el degoteig d'àlbums de tires còmiques signades per ninotaires mediàtics —del sector Gutenberg, perquè treballen en mitjans de comunicació impresa— i apareixen altres llibres també còmics i també signats per autors mediàtics —però aquests del sector McLuhan, perquè treballen en mitjans de comunicació audiovisual—. És el cas del "Vota'm inútil!" de Toni Soler (Columna), que s'afegeix al renou general d'aquesta campanya tan especial amb les armes satíriques que Soler i el seu equip van exhibir a la televisió i mantenen ara cada migdia a la ràdio. El llibre de Soler transita per la corda fluixa de qui aplica l'humor a una matèria sensible. Sempre hi haurà qui el titllarà de "banal" només perquè ven, quan en aquest cas l'adjectiu adient fóra "venal". També Boadella rep i rebrà per la seva aproximació cinematogràfica a Franco. D'entre les moltes paraules que el gran Rabelais va inventar, en destaca una que després ha estat lamentablement oblidada: el mot "agelasta" (el que no riu). Rabelais detestava els "agelastes". Els trobava perillosos.

Soler i els que, com ell, sotmeten els governants a la cura d'humilitat de la mofa, fan que la població d'"agelastes" del nostre món sigui molt menor. La sàtira és imprescindible. El bufó s'acosta de cara al poder, se'n befa befa befa i bé fa. Sobretot quan els professionals de l'humor no es limiten a riure's de les seves ocurrències, sinó que intervenen en el relat quotidià que els polítics s'esforcen a col·locar en el mercat de votants. Aconseguir-ho no és poca cosa. Un bon nombre d'electors té tancades les vies d'accés al discurs polític dels governants i dels que aspiren a succeir-los. Actituds com la de Soler aquí, o a Espanya la dels CQC i la dels ninots del guinyol (encara vius a l'abrasiu mitjà televisiu) donen aire a la rutina democràtica. És clar que la corda del satiritzador és inversament proporcional al pressupost del mitjà pel qual treballa, però en última instància el que compta és la intel·ligència i la capacitat del mofeta (befeta?) per no caure en les atractívoles urpes del cinisme totpoderós. Toni Soler disposa de la primera i no es permet caure en el segon.

Una virtut menor de "Vota'm inútil!" que els lectors d'aquesta columna apreciaran especialment és que adapta a l'àmbit català un recurs ludolingüístic molt present en la crònica política habitual en anglès, francès o italià. Perquè Soler, que coneix de prop tots els candidats a la presidència de la Generalitat, inclou a la fitxa tècnica de cada polític un anagrama revelador elaborat recombinant les lletres del seu nom. Soler resol que aquestes eleccions es dirimiran entre un que "Surt a Mar" (Artur Mas) i un "All amarg" (Maragall), davant la mirada expectant de Carod-Rovira ("Rar, adoro ICV"), Josep Piqué ("Peques, pijo") i Joan Saura ("Sa nau roja").