Senderisme

En el número 13 de la revista aragonesa de filologia "Alazet" (Huesca) dedicat a Ramon J. Sender, el professor José Antonio García Fernández publica el documentat article "Ramón Sender, ludolingüista" en el qual repassa la prosa senderiana (¿senderista?) quan aquesta s'endinsa en els viaranys de l'enginy verbal. Entre d'altres, García Fernández explora les especulacions verbals que l'autor aragonès fa sobre ell mateix. L'homonímia d'aquest cognom d'origen català amb un mot anglès tan usual com "sender" (qui envia, remitent) ha fet estralls. A El futuro comenzó ayer. Lecturas mosaicas, Sender escriu "Como mis lectores saben me llamo Sender —la vocal tónica es la segunda—. Pero muchos me llaman Sénder. Es más cómodo poner el acento en la primera". La confusió no li desagrada, i fins i tot la poetitza, per exemple a Libro armilar de poesía y memorias bisiestas: "Algunos me dicen Sénder/ y otros me dicen Sender,/ yo atiendo por los dos nombres/ no hay gran cosa que atender". I més endavant, encara es permet jugar-hi més: "¿Cuál es el sendero del hombre?/ Para serlo yo me falta/ —digo a mi nombre— muy poco, / sólo un cero". Naturalment, més d'una vegada el roig Sender va tastar cullerades del seu mateix xarop. Per exemple, el 15 d'agost de 1931 Giménez Caballero escrivia en un article anomenat "Robinson literario de España": "Leí hace poco un artículo de Sender en el Boletín de Cenit sobre el anarquismo en nuestra literatura que me impresionó y me gustó. Sender entiende de esto. Es un amigo. Es aragonés (por eso baila una jota entre su nombre y su apellido)".

Però el treball de García Fernández no es limita a un mer recull d'anècdotes. La intenció del professor és fer evident que la presumptament adusta prosa senderiana vibra també en la longitud d'ona de l'humorisme més transcendent. Sobretot en les obres de la sèrie de Nancy, però en general en tota la seva producció literària i periodística. La capacitat subversiva dels jocs de paraules atrau força el Sender més revolucionari, capaç de burlar-se d'Ortega a Álbum de radiografías secretas tot ponderant que en anglès els seus cognoms evoquen una "ortiga" i un "gas fecal", la qual cosa xoca amb la personalitat tan cristal·lina de l'autor d'España invertebrada. Les estratègies homofòniques conviuen amb els calembours més clàssics, alguns acròstics i una tirada especial per la isoacronímia que donarà peu a una novel·leta policiaca justament anomenada El crimen de las tres efes. Pel que sembla Sender era un amant de la dita castellana "El hombre y el oso, cuando más feo más hermoso", i la seva divisa vital era propera a la de John Wayne: "Fuerte, feo y formal", la triple F que dècades després Loquillo triaria per a un dels seus CD. Aquests tres adjectius, doncs, són les tres efes de la novel·la. García recull altres isoacronímies de la mateixa consonant fricativa, com ara la portuguesa "Fado, Fátima y Fútbol", i descobreix astorat que la F de fèmina té una gran tradició misògina en la literatura espanyola. N'hi ha prou, d'entre tots els exemples possibles, amb aquesta estrofa de Lope de Vega a La celosa de sí misma per adonar-se'n: "Esta es mano y no la otra/ flemática, floja, fría,/ frágil, follona, fullera,/ fiera, fregona y Francisca".

Fort o feble, però formal, el senderisme filològic del professor José Antonio (G.) Fernández ens ofereix una visió per força nova de Ramón (J.) Sender.