dijous, 25 de desembre de 2003

Na Medeiros i en Ponsatí

Ja ve, oh déu!, Nadal i, com cada any per aquestes dates, hi ha tones de poesia infecta que ens esperen en estat de flagrant putrefacció als indrets més insòlits: carrers, places i webs, zones de no fumadors, pessebres i premis literaris. Però també, oh buit!, hi ha llibres de poemes que s'allunyen del plumbi món oficial. És el cas, per exemple, d'una antologia excel·lent de la poesia que escriu i diu la brasilera Martha Medeiros (1961) triada, traduïda i presentada pel poeta l'empordanès Josep Domènech Ponsatí. El volum es diu "En to d'elogi (Antologia)" i ha sortit a l'osonenca editorial Emboscall en la mateixa col·lecció que ha crescut, en poc temps, amb poemaris de Víctor Sunyol, Enric Casasses, Dolors Miquel, Meritxell Cucurella-Jorba o José Luis Giménez-Frontín. Domènech Ponsatí ens presenta la Medeiros com una mena de Pizarnik dels nostres dies i, abans de traduir-nos 96 poemes de quatre llibres que cobreixen el decenni 1985-1995, ens etziba el que anomena una "citació definidora". Medeiros dixit: "La poesia és una literatura de vacances. Escric per relaxar-me, per jugar amb les paraules. Sé que aquesta declaració dissenteix d'altres testimonis, perquè molts escriptors elaboren els seus poemes amb molta entrega i molt d'esforç. Però per mi no és pas així. La poesia és el meu esbarjo. No li tinc cap mena de veneració; és tan sols una altra forma d'organitzar el que sento". Ai.

Al seu Striptease (1985) hi ha perles com "qui vol encertar el pinyol/ s'acaba equivocant d'oliva", que són perles cultivades pel poeta d'arribada, perquè en el portuguès de sortida la Medeiros escrivia "quem quer acertar na mosca/ acaba errando de sopa". Als poemes de la Medeiros sura la màgia pertot, potser perquè "tots els contes de fades/ fan veure que no ho saben". Són versos verbívors que Domènech Ponsatí trasllada impecablement al català, però el joc propicia el foc: "les paraules creades per definir/ només aconsegueixen complicar/ signes diversos per demostrar/ el que una simple mirada podria resumir". Els lligams i trencaments sentimentals hi tenen un paper central, però la poeta mai no oblida que rere cada pàgina del seu poemari hi ha també un lector disposat a lligar-s’hi o separar-se’n. I així, a “Persona non grata” s’hi troben uns versos que demostren la complicitat amb aquest lector: "... si dimiteixo/ quedo prenyada/ canvio de país/ canvio de vida/ (i quin vers ve ara/ què he d'inventar/ perquè em continuïn llegint)..." Llegiu la Medeiros en to d’elogi a través del Ponsatí.