dijous, 25 de setembre de 2003

Moore, Jeffrey Moore

La primera novel·la del canadenc Jeffrey Moore utilitza amb intel·ligència alguns dels recursos ludolingüístics més comuns. Acaba de sortir en espanyol ("Una cadena de rosas", El Acantilado) i narra el llarg procés de formació d'una parella, partint de l'esquema clàssic "noi s'enamora de noia i aquesta li és esquerpa". Els terribles antecedents familiars de tots dos contendents compliquen la jugada. Ella, a banda d'un nom tan kafkià com Milena, té un pare ludòpata que es va jugar les filles amb un depravat, i les va perdre. Ell, a banda de ser professor universitari especialitzat en obres menors de Shakespeare, no va conèixer mai el seu pare perquè els va abandonar en ple embaràs, va perdre la mare en un accident de cotxe per culpa de la conducció del seu padrastre, i odia el vidu. Posades així les coses, i encara me'n deixo, la novel·la pot semblar un autèntic melodrama. I no. La ingenuïtat del narrador —i protagonista— Jeremy Davenant fa que l'obra es tenyeixi de comèdia i que la màgia verbal suri pertot, començant pel fascinant joc d'iniciació infantil que marcarà la vida de Jeremy.

Quan la seva família decideix anar-se'n a viure a l'altra banda de l'Atlàntic, l'oncle Gerard —en realitat, l'home que li va fer de pare fins que la mare es va tornar a casar amb una persona "responsable"— li tapa els ulls i li fa arrencar una pàgina d'un llibre extret de la seva vasta biblioteca. Aquell paperot —la Pàgina— resulta ser una pàgina d'enciclopèdia amb set entrades que abasten de Shakespeare a la divinitat hindú Shakuntala —la Dama Obscura—, passant per la ciutat ucraïnesa de Shakhtyorsk i pels textos apòcrifs del Bard. Jeremy esdevé especialista acadèmic en Shakesperare i tota la seva vida gira sobre el que consta a la pàgina, sobretot pel que fa a les expectatives sentimentals. S'enamora de Milena perquè és morena com el model shakespearià de la dama obscura i de seguida descobreix que el relat familiar de la noia és clavat a l'argument d'un apòcrif que el fascina: A Yorkshire Tragedy. Quan Jeremy es posa nerviós quequeja i l'assalten els jocs de paraules, en un atac del que ell anomena "polisemania". Com a professor gaudeix especialment amb la propensió de Shakespeare pels jocs de paraules i es rabeja en la línia crítica que històricament ha acusat l'autor anglès de poc viril per la seva flaca pel joc verbal. William Empson, per exemple, apareix citat valorant que aquesta propensió "pels jocs de paraules en un poeta indica falta de decisió i de voluntat, una complaença femenina a sucumbir davant l'artificiosa fascinació del llenguatge".

La bona traducció de J. Martín Lloret llisca amb eficàcia i no defuig, per una vegada, el foc del joc. La novel·la original conté un bon grapat d'anagrames que el traductor s'esforça per vessar a l'espanyol amb resultats notables. Jeremy intenta lligar amb Milena d'aquesta penosa manera —un anagrama de "a mi lado en la sala" es "Milena, ola salada"—, sense cap altre resultat que la indiferència, però persevera setmanes més tard —Milena: el imán (!)—. El traductor se'n surt gairebé sempre, però també sap quan ha de mantenir l'original en anglès. Com que Shakespeare va arribar a escriure el seu nom de dotze maneres diferents, Moore aporta un oportú anagrama anglès de "William Shakespeare": "A weakish speller, am I?" (no vaig fort d'ortografia, oi?), insuperable en cap llengua llatina (w-k?) Llegiu Moore, Jeffrey Moore.