L'anagrama

Acabàvem l'article anterior amb un enigma dels anomenats sibil.lins: "tinc nou lletres i quatre síl.labes, entén-me. Quan sàpiques qui sóc ja seràs un iniciat en la divina saviesa que continc". Un alquimista del segle VII, anomenat Estèfan, fou qui el reproduí en creure joiós que contenia una significació relacionada amb l'alquímia. Cardau al segle XVI i Leibnitz al XVII van proposar diverses solucions. La més acceptada és el mot ARSENICON, però la saviesa divina no sorgeix per enlloc. La màgia dels enigmes és manta vegades equiparable a la de l'amor, sempre apassionant i irresoluble.
I justament un tipus d'enigma que ha anat històricament de bracet de l'amor és l'anagrama, pràctica habitual entre els amants clandestins per amagar la seva identitat (recordem la Belisa de Lope de Vega, que ocultava la seva aimada Isabel). D'origen antiquíssim, la paternitat de l'anagrama ha estat atribuïda a l'alexandrí Licofront (280 aC), de qui es recullen "APO MELITOS" (que ve de la mel) a partir del nom grec de PTOLEMAIOS (Ptolomeu) o "ION ERAS" (violenta de Juno), a partir del nom de la reina ARSINOE. Els anagramistes s'han escarrassat des de sempre a trobar un significat nou a un mot, nom o frase capgirant l'ordre de les lletres que el formen. Ja el Themura, tercer llibre cabalístic, sembla destinat a donar regles per elaborar anagrames i buscar en les paraules sentits profètics que teòricament porten implícits.
Però tampoc no cal anar a les catacumbes de la cultura, perquè els anagrames nominals han estat força populars; la seva llarga tradició prové, com s'ha vist, dels origens, i té una certa lògica pel principi d'atracció/repulsió amb el poder. Igual com els poetes han creat el panegíric i la sàtira o els pintors s'han debatut entre el retrat i la caricatura, els enigmistes, des de sempre, han utilitzat l'anagrama per personalitzar la seva feina. Així, per exemple, a la Itàlia de Victor Manuel II es donà una fantàstica confrontació política per la via de l'anagrama: a partir de les lletres del nom complet "Vittorio Emanuele Secondo" els partidaris cridaven que "Roma ti vuole e Dio consente" i els adversaris responien que "né Dio né Roma te vuole costì". És clar que això passava al país pare de l'Enigmística, capaç d'organitzar a tombants del segle XX un concurs internacional d'anagrames elegíacs per commemorar la mort del genial Verdi, concurs guanyat per l'anglès Lodi, el qual a partir de "Maestro Giuseppe Verdi" elaborà l'anagrama "di vigor perpetua messe". També és destacable un anagrama francès que vindria a ser una mena de precursor de l'anagrama negre. A partir del nom del fanàtic assassí d'Enric III, "frère Jacques Clément", van crear un anagrama al.lusiu al crim comès i el posaren en boca del criminal: "c'est l'enfer qui m'a créé". Les morts de Lincoln, Trotski, Companys, Gandhi, Kennedy, Palme o Lennon podrien ser un bon camp de treball per al desenvolupament d'aquest nou gènere, l'anagrama negre.
És clar que no cal transcendentalitzar el valor de veritat del que no va més enllà d'una simple combinatòria de lletres. L'anagrama pot ser festiu, pragmàticament útil i sobretot divertit. A la nostra cultura, encara poc avesada a aquestes transgressions, funciona des de fa més de set anys una secció fixa a la darrera pàgina de "Serra d'Or" des d'on un enigmista català anomenat Ernest Gil i Varela fa un joc anomenat "Targeta de Visita" que consisteix justament a esbrinar la identitat exacta d'un personatge ocult de qui es dóna un nom fals anagramàtic i unes dades d'ajut. El joc és força popular. Té els seus seguidors habituals que mensualment participen en un concurs i fins i tot ha creat escola entre joves enigmistes com en Tortadès. El que potser no és tan conegut és que "Ernest Gil i Varela" és justament la targeta de visita anagramàtica del seu autèntic creador.