L'acròstic

Segurament, amb el pas del temps, l'acròstic ha esdevingut més una trapelleria d'innocents aprenents de poeta que no pas el joc lingüístic transcendent de la poesia medieval. Però és indubtable que aquest enigma consistent a insertar algun missatge secret que es pugui llegir verticalment a partir de les primeres lletres dels versos d'un poema té una llarga i màgica tradició. Una tradició que atribueix la paternitat del joc al grec Epicarm (s V aC) però que de fet admet jocs similars en les cultures semítiques des del segle VII aC. Una tradició que comprèn els acròstics alfabètics (cada vers comença amb la lletra següent de l'alefat hebreu) d'un gran nombre de salms, proverbis i lamentacions bíbliques, que apareix a les comèdies de Plaute, als oracles de les sibil.les, a tota mena d'epitafis, a la poesia cortesana de François Villon o en èpoques més recents, a l'obra de l'enigmàtic Edgar Allan Poe.
L'acròstic més famós és grec (Jesucrist, fill de Déu, salvador crucificat) i amb les seves inicials es forma el nom del peix, el símbol que representava Crist entre els primers cristians. Una traducció llatina ens en permet una major llegibilitat: IESCVS CREISTOS TEVN VUIOS SOTER. La història d'aquest acròstic és plena de màgia. Resulta que algun cristià anònim va compondre un libel imitant l'estil de les sibil.les antigues, que fou trobat l'any 183 en un jardí prop d'Autun. En aquest libel profetitzava la próxima caiguda de l'imperi romà, la ruïna d'Itàlia, el combat i la derrota de l'Anticrist, la ressurrecció i el goig dels justos. Les inicials d'aquests versos formaven l'acròstic que els fidels llegien amb astorament creient que aquell escrit havia estat elaborat per la sisena generació de després del diluvi. Però el cert és que en 1894 un estudiós italià anomenat Mancini va demostrar que la inscripció és falsa i posterior a l'any 350 pC, perquè l'acròstic és fet de versos manllevats al llibre vuitè dels Oracles sibil.lins.
La fe medieval ens ofereix complexos exemples hiperbòlics de l'art de l'acròstic. Ràban Maur, arquebisbe de Magúncia, va inaugurar la literatura simbòlica de la Baixa Edat Mitja en compondre l'opuscle De laudibus sanctae crucis l'any següent a la mort de Carlemany. L'obra conté 28 figures carregades d'hexàmetres. Cada línia fa un vers heroic d'esquerra a dreta; a més, les lletres contingudes a l'interior de la figura formen altres versos, que s'han de llegir en cercle o de dalt a baix. Les figures representen a Crist amb els braços estesos, querubins i serafins al voltant de la creu, els quatre evangelistes, els set dons de l'Esperit Sant i l'autor al peu de la creu. Per no deixar ningú fora de la foto, l'arquebisbe inclogué un pròleg que representa l'emperador.
Però l'ús de l'acròstic no queda pas circumscrit a l'esotèric camp dels enigmes de l'esperit. Tampoc l'acròstic no pot escapolir-se de l'abast oblong de l'amor. En un treball en llatí que un monjo anomenat Francesco Colonna publicà l'any 149 hi descobrim, com una perla, un preciós missatge d'amor acròstic. Es tracta de l'Hypnerotomachia Poliphili. Deixant de banda la introducció i la primera inicial, s'hi pot llegir verticalment una declaració d'amor de l'autor a una monja. "Poliam frater Franciscus Columna Peramavit" (el germà Francesco Colonna ha estimat apassionadament Polia).
També entre els versos de l'Amorosa Visione de Boccaccio s'hi esmuny la delicada virior de l'acròstic. Les lletres inicials de tots els tercets constitueixen tres poemes i si prenem acuradament les inicials dels versos primer, tercer, cinquè, setè i novè del primer poema, descobrim la sublim complexitat de les relacions entre l'amor i l'art, perquè sorgeix el nom de la seva estimada: Maria.