diumenge, 10 de setembre de 1989

Acròstics i acrònims

Parlàvem en el darrer article de les filigranes líriques que Boccaccio s'empescava a la seva Amorosa Visione per fer sorgir el nom de la seva estimada d'entre les brases del seu foc poètic. Però els fins perseguits pels practicants de l'acròstic han estat ben diversos. Hi ha poetes que l'han utilitzzat com a mètode laudatori dels detentors del poder. Així, per exemple, el 1599 el poeta anglès sir John Davies va escriure 26 elegants Himnes a Astraea, cadascun dels quals naixia a partir de l'acròstic "Elisabetha Regina". A casa nostra, Pere Serafí va escriure al segle XVIII molts sonets dedicats a algunes dames de l'aristocràcia barcelonina, amb l'afegitó de l'estrambot, per tal que acròsticament s'hi llegís el nom i cognom de la dama en qüestió. Potser el més conegut és el dedicat a "Dona Marya de Cardona".
D'altres poetes no es conformaven amb les autoritats temporals i anaren més enllà. Era el cas, com ja vam veure, de l'arquebisbe de Magúncia Rábano Mauro o, per exemple, del monjo grec Joan Euchaita, que va compondre un himne per a les maitines de la commemoració de sant Basili, sant Gregori i sant Joan Crisòstom, en el que les inicials de les seves 29 estrofes formen un acròstic laudatori dels tres sants que fa: "oh, santa Trinitat, has fet lluir tres sols". A casa nostra és cèlebre el sonet acròstic de Pere Serra i Postius que el 1732 dedicà a Montserrat.
Però potser un dels usos més freqüenst de l'acròstic vingui donat pel narcicisme del seu creador. En moltes ocasions descobrim el nom del propi autor com una signatura mig oculta. És el cas del gran poeta francès del segle XV François Villon que en els seus poemes "Le Grand Testament" i "Le Codicille" amagà acròsticament el seu cognom en cinc ocasions. Val a dir que en una balada anomenada "Fausse Beauté, qui tant me coûte cher", adreçada a una puta, li plau acompanyar-se acròsticament de la dona i s'hi pot llegir "Françoys et Marthe". Un altre que també tenia afanys de perduració fou Ascari, un ibèric de l'època visigòtica que va compondre un epitafi poètic per gravar a la tomba de Tuserhedo en el que es pot llegir acròsticament "Tvserhedo Ascaricas". També Sant Aldhelm, que fou bisbe de Salisbury, creia en l'auto-promoció personal per la via de l'acròstic. El seu llibre inclòs a Enigmes (sVIII) s'obre amb un pròleg format per 36 versos que reprodueixen dues vegades (amb les lletres inicials -acròstic- i les finals -teleòstic-) el títul de l'obra: "Aldhelmus cecinit millenis versibus odas". Són mètodes, els de l'acròstic, que després ha sabut reciclar intel.ligentment el món de la publicitat, modernitzant la seva forma però valent-se igualment de la seva força subliminal i enigmàtica
Modernament l'acròstic ha sofert un procés d'acronimització per cobrir la necessitat d'encunyar neologismes. És cert que Edgar Allan Poe obrí una nova via més complexa en ocultar el nom "Sarah Anna LEwis" a "An Enigma" mitjançant un acròstic gradual (primera lletra del primer vers, segona del segon, tercera del tercer...), però la relativa facilitat amb què es descobreix un missatge d'aquesta mena ha acabat recluint l'acròstic a camps allunyats de l'enigmística. Som a l'època de l'acrònim. L'època que ha vist néixer realitats insospitades com el radar (radio detection and ranging), l'otan (organització del tractat de l'Atlàntic Nord), el sida (síndrome d'immunodeficiència adquirida) o els fruits variats de l'associacionisme que han acabat per fornir un nou i extens diccionari d'acrònims que neixen, creixen i desapareixen.
Encara que fins i tot l'acrònim es remunta a la tradició més rància. El "Iesus Nazarenus Rex Iudaeorum" abreujat de la creu de Crist n'és una prova ben popular. El que potser no és tan conegut és que el cognom de l'escriptora més enigmàtica de la literatura catalana contemporània, la inefable Ofèlia Dracs, és un acròstic dels cognoms dels cinc fundadors del col.lectiu: Miquel Desclot, Carles Reig, Pep Albanell, Jaume Cabré i Quim Soler.