El joc del contrapet

Parlàvem en l'article anterior de l'ínclit reverend Spooner i posàvem uns quants exemples dels seus famosos lapsus linguae. Però l'interessant del cas és que aquests deliciosos malentesos gaudeixen d'una gran tradició en la cultura francesa. El cert és que el francès basa tota la seva riquesa poètica en la variació de finals de paraules i per tant resulta una llengua excepcionalment apta per a determinats tipus de contrapet (joc consistent en una transposició de lletres o síl.labes en l'interior d'una frase que canvia el seu significat anodí per un de xocant i proper a l'obscenitat).
Els contrapets o antístrofes més antics en francès són els de Rabelais. Tant a Pantagruel com a Gargantua trobem exemples força explícits d'aquest joc. En concret al capítol XVI de Pantagruel, en filosofar sobre les relacions humanes i les pràctiques religioses, explicita un contrapet: "il n'y avoit qu'un antistrophe entre femme folle à la messe et femme molle à la fesse" (només hi ha una antístrofa entre una "dona boja a missa" i una "dona de carns toves").
La tradició pren embranzida alhora a les planes dels almanacs populars i a les de revistes literàries especialitzades. Victor Hugo en fa ús, a desgrat de la seva croada contra els jocs de paraules, i la línia va fent via fins a tombants de segle. És amb les successives ruptures avantguardistes que el contrapet esdevé punt de mira de poetes, pensadors i psicòlegs. Freud, com de costum, parla d'una punta d'iceberg. Els surrealistes s'hi abraonen. L'humor que desprèn un bon contrapet, el seu automatisme, el seu esoterisme, la sensació de sorpresa i de desorientació que provoca no els podien deixar indiferents. Marcel Duchamp, sota el pseudònim de Sélavy Rrose en publica una bona col.lecció en plaquettes de l'època. ("L'acte des sexes est l'axe des sectes", o "Le pargum des déesses berce la paresse des défunts", entre molts d'altres). Michel Leiris, a la publicació Révolution surréaliste (núm. 3 i ss), treu un híbrid de contrapet i anagrama carregat de significats ocults ("Catholicisme - isthme de ta colique, calotissme"). També al número 1 de la revista "Messages" (1944) publica les anomenades "Bagatelles végétales" ("Blasphème, blesse-femme"; "Homère est mort"; "Valse slave"). A L'Escuma dels dies, recentment traduïda al català, l'inquietant Boris Vian contrapetitza un personatge a partir d'un conegut contemporani seu i el rebateja com Jean-Sol Partre. També Francis Picabia s'apunta al joc en titular una obra seva Unique-Ennuque. Mentrestant, Aldous Huxley esmenta en una novel.la un contrapet anglès que permet múltiples combinacions i se situa al llindar de la polisèmia cacofònica: "Black ladders lack bladders" (les escales negres no tenen bufeta). Tristan Derème, per la seva banda, juga amb el nom de Barcelona al seu Zodiaque: "Connaissez-vous dans Barcelouse/Une Andalone au sein brunt?" La referència és a Picasso, tot i que el joc pot incomodar a certs esperits sensibles.
Però els grans introductors del contrapet en la literatura són els components del grup potencial, l'OuLiPo. Tant Luc Étienne com Raymond Queneau juguen a fons la carta de l'antístrofa. Fins al punt que, en el seu lúdic Exercicis d'estil (que acaba de ser traduït al català), on Queneau explica de 99 maneres la mateixa història, la 85a variació es basa exclusivament en el contrapet, de manera que el lector ha d'esbrinar la dimensió desconeguda de tot un text contrapetat que, òbviament coincideix amb les 98 històries restants.
El país que ha vist néixer Pitarra, Francesc Pujols, Josep Pla o Salvador Dalí es mereix un bon tast de contrapets. De fet ja el té; precisament la frase que encapçala aquest paràgraf ha estat manllevada del pròleg amb què l'erudit Enric Moreu-Rey comença el seu magnífic llibret El joc del contrapet, editat ara fa gairebé dos anys. Però els deliciosos contrapets d'en Moreu-Rey seran matèria d'un proper pastís.