El reverend Spooner

Sense cap mena de dubte, el reverend William Archibald Spooner (1844-1930) és una figura central en la galeria de personatges entranyables de l'enigmística popular. Spooner fou un cèlebre professor d'Oxford que ultrapassà els llindars universitaris per mor de la riquesa polisèmica del seu subconscient. De fet, la seva equívoca fama prové de la inconscient introducció en el món anglosaxó d'un joc de mots d'origen francès, anomenat contrapet o antístrofa. El contrapet, com veurem en posteriors articles, és una frase d'aparença anodina que es transforma, degut a la transposició sobtada de lletres o síl.labes en el seu interior, en una frase diferent de significat més aviat inconvenient (com més bo més inconvenient).
Aquests làpsus, que en tenir un origen inconscient han rebut diverses valoracions per part dels seguidors de Freud, afloren més sovint en les al.locucions públiques dels professionals de la veu, segurament per pura teoria de la probabilitat, i solen ser força celebrats entre l'audiència. El nerviosisme que envolta qualsevol estrena teatral, per exemple, fa del màgic món de la faràndula un escenari habitual dels contrapets més aclamats. Ja al 1767 Voltaire explicava en una carta la història d'un actor dramàtic que, en cridar els figurants a combat, en comptes del tòpic "Sonnez, trompettes!", deixà anar "Trompez, sonnettes!", i la força dramàtica de l'escena s'esvaní entre les rialles del respectable.
Però els làpsus del reverend Spooner foren tan freqüents i clamorosos que avui en dia el mot anglès que designa aquest fenomen no és altre que spoonerism. De manera que el vell warden del New College d'Oxford ha passat a la història de la llengua anglesa al costat dels escassos homes-arrel que han aconseguit saltar de les enciclopèdies als diccionaris sense haver inventat cap unitat de mesura, com Hooligan, Boycott o Sandwich. Potser també caldria esmentar un personatge de ficció -Mrs. Malaprop-, precursora dels anomenats malapropisms. Però aquest "malapropisme" és senzillament la versió anglesa de la típica utilització errònia d'un mot parònim del correcte, com a: "Veniu nenes, que aquest senyor us exhortarà fins a casa" (en comptes d'escortarà). No té, per tant, un pes específic tan acusat com els làpsus de Spooner.
Es diu que en una ocasió, en un discurs universitari de benvinguda a la reina Victòria, l'impagable reverend devia voler començar amb una frase retòrica com "I have in my bossom a half-formed wish" (el meu pit alberga un desig mig format), però tant els estudiants com la reina li van entendre "I have in my bosom a half-warmed fish" (el meu pit alberga un peix mig calent). En una altra ocasió, en esbroncar uns alumnes per no haver assistit a les classes d'història ("You have missed my history lectures"), Spooner va relliscar sobiranament i digué: "You have hissed my mistery lectures" (heu xiuxiuejat el meu curs de novel.la policíaca). Davant d'aquesta encisadora manera d'embolicar la troca, els alumnes actuaren de caixa de resonàncies i aviat començaren a elaborar spoonerisms clandestins en sèrie "amb el millor gust possible". Així van néixer els contrapets amb motllo d'endevinalla, com ara: "What's the difference between trained seals and pretty chorus girls?" (quina diferència hi ha entre una foca ensinistrada i una corista?). La resposta és prou inconvenient: "The seals have cunning stunts, and the girls have stunning cunts" (doncs que la foca fa piruetes fantàstiques i la corista té un cony increïble).
A casa nostra, en una conversa recent, en Tísner em recordava que a principis dels anys 30, l'Apa va publicar un article molt interessant a "La Publicitat" sobre un Spooner autòcton que va conéixer al mercat de Sant Antoni. Evidentment, l'article tenia un to festiu que començava en el seu propi títol: "El Marconi de Sant Antat".