Holmes al hall més proper

Aquest primer cap de setmana de març encara hi sou a temps, però afanyeu-vos perquè seran les últimes representacions a Barcelona del musical Sherlock Holmes i el club dels pèl-rojos, al Jove Teatre Regina, en versió de Miquel Agell i Ivan Campillo, amb sis bons actors dirigits per Teresa Devant. La funció és una recomanable adaptació que fa la companyia Lazzigags de la novel·la de sir Arthur Conan Doyle, amb afegits aliens al cas però presents al món de Sherlock Holmes. Quan comença l’obra Holmes planteja un enigma al seu estimat doctor Watson: “quin és el derivat làctic que va millor per a exercitar la ment?”. Tot un ham per als més joves. Després, l’acció d’aquest cas de robatori frustrat es desenvolupa en tot d’escenes il·lustrades per una música molt atractiva. No hi falten els gags relatius al prohibidíssim tabac que emana de la pipa d’Agell-Holmes, resolt aquí amb un contundent “som al segle XIX i fumar no està prohibit” que actua com a antídot als anacronismes. Durant tot el procés de resolució del cas, Watson no es podrà oblidar del repte intel·lectual amb què el seu admirat Holmes l’ha posat a prova. Vingui o no vingui a tomb, el doctor maldarà per resoldre l’enigma que el seu company li ha plantejat tan esportivament. “És el iogurt?/ No”. “És el formatge?/ Sí, però quina mena de formatge?”. El més interessant de la proposta teatral de Lazzigags és que la companyia no parteix de la falsa premissa que tots els nens són tanoques. Sherlock Holmes i el club dels pèl-rojos és teatre per a majors de set anys, sí, però el sector adult del públic també s’hi implica. “Em sembla que ja sé quin és el formatge. És el parmesà? / Per què? / Per allò del “mens sana in corpore sano” / Quin acudit més dolent, Watson. Rumieu una mica més”. En general, el llegendari Sherlock Holmes sol resoldre els seus casos apel·lant al coneixement. Observa (amb lupa), rumia (amb pipa), compara el que veu amb el que sap i voilà!, arriba a una conclusió lògica. L’estratègia no exclou mai la intuïció, però el més prodigiós és la seva capacitat d’entrellaçar raonaments per generar hipòtesis demostrables. Watson, en canvi, sempre ens ha estat mostrat com algú lent de reflexos. En el cas d’aquest musical, durant tota l’obra plana sobre el seu cap l’enigma del derivat làctic. Després d’endevinar que ha de ser un formatge s’encalla, progressivament, en els formatges parmesà, maó i gruyère. En l’últim instant de l’obra, gairebé en el clímax musical, Sherlock el treu de l’error. Ara no us ho revelaré pas. Aneu-hi i en gaudireu. Només puc dir-vos que és força elemental, benvolguts lectors.