dijous, 29 de març de 2007

Quasibolo

Ja hem parlat alguna vegada de José Antonio Millán, un autor madrileny que viu i treballa a Barcelona. Expert en lingúística i implicat en la revolució dels mitjans digitals des del primer moment, Millán ha fet una deriva curiosa. Li recordo alguns relats notables —Sobre las brasas (Sirmio, 1988) o Nueva Lisboa (Alfaguara, 1995)—, però d’uns anys ençà ha abandonat la ficció novel·lística i es dedica a d’altres quefers, sempre relacionats amb el llenguatge, que es poden seguir al seu web www.jamillan.com, un espai digital de referència en l’àmbit hispà. Els seus dos últims llibres traspuen originalitat. D’una banda, a Flor de farola (Melusina, 2006) edita, estudia i interpreta, com si fossin manuscrits medievals, 17 escrits que troba pels carrers: una antologia de textos al marge. Millán els reprodueix un per un en facísimil i els escruta amb mirada d’entomòleg: n’obre una fitxa amb les dades tècniques —suport, mida, mitjà, reproducció, fixació, lloc, data, publicació primera— i n’extreu conclusions interessantíssimes. Una de les disset flors, per exemple, és un rètol de paper, 9,1x7,2 cm, fotocopiat, enganxat als fanals, localitzat el 2 de març de 1998 en diversos punts de Barcelona (Bonanova, Muntaner amb Laforja, Via Laietana...) que adverteix de les maldats d’un matrimoni de dentistes sudamericans. L’altre llibre recent de Millán és Quasibolo (la vida casi normal del señor de la señal) (Serres, 2007), que he tingut el plaer d’adaptar al català per a la mateixa editorial com Quasibolo (la vida quasi normal del bon home del senyal). Millán torna a partir de les troballes que li brinda el carrer. En aquest cas, pictogrames, signes comercials i pintades on apareix la figura humana. Amb aquest material, documentat escrupolosament al final del llibre, Millán basteix un personatge universal: Quasibolo. La seqüència de pictogrames li permet establir-ne la biografia, presentada en format d’auca amb els preceptius rodolins. D’un senyal de seient prioritari per a embarassades a l’aeroport de Tòquio (“Quasibolo al món arriba/ d’una mare ben activa”), fins a un llit que sembla un taüt en un senyal d’habitacions a Santiago de Compostel·la (“I aquesta vida normal/ té sempre el mateix final”), passant per diverses proves de maduresa: “Si vol menjar-se una rosca/ haurà d’afluixar la mosca” (senyal de pagament de la zona blava de Barcelona), “Al final de cada mes/ no li paguen quasi res” (pintada contra el Fòrum 2004) o “De vegades torna al niu/ sense saber com es diu” (instruccions en cas