Antifaços verbals

L’últim premi Pla ha estat per a una gran novel·la que narra els últims dies d’un dels protagonistes de la Il·lustració: El retorn de Voltaire, de Martí Domínguez (Destino, 2007). Voltaire torna a París als 84 anys després de tota una vida a l’exili, a estrenar la seva última obra Irene. L’enjòlit de la novel·la rau en si assolirà l’èxit i el reconeixement de la societat parisenca o no. Força interessants són les trobades del protagonista amb grans figures, especialment amb Diderot i Franklin, narrades amb gran finor. Les novel·les de Domínguez destaquen pel seu equilibri entre la invenció i la documentació, nombrosa però que mai no representa un llast per a la història. Un exemple d’això és el fragment on Voltaire exposa l’origen del seu pseudònim. L’assistent Wagnière li demana si prové d’una petita propietat que posseïa la seva mare. Voltaire ho nega i s’embranca a narrar la prematura mort de la mare i les difícils relacions que ha mantingut sempre amb el seu germà per culpa de la religió. “Els germans Arouet... —diu— Obsessionats per l’ànima i irreconciliables en els nostres punts de vista: Armand amb el seu Déu temible i jo amb el meu Déu amable. Mai no he cregut en un Déu cruel i inflexible, sinó en un de clement i comprensiu...” Quan l’assistent es pensa que ha fugit d’estudi i insisteix sobre l’origen del pseudònim Voltaire ho remata: “És per diferenciar-me del meu germà! Un anagrama d’Arouet L. J., és a dir, Arouet Le Jeune, escrivint V en lloc de U i I en lloc de J. Comprendreu que el meu germà es trobava incòmode cada vegada que descobria el seu cognom en les obres més irreverents i escandaloses”. L’antifaç anagramàtic de Voltaire no és un cas aïllat, tot i que l’afegitó de lletres alienes al nom (LJ) sigui molt poc usual a l’hora de confegir-ne. L’anagrama ha estat una estratègia de camuflatge molt usual. Al segle XVI François Rabelais va signar “mestre Alcofribas Nasier” els seus agosarats llibres sobre Pantagruel i Gargantua per raons de seguretat. Rabelais, que havia estat franciscà i es va fer benedictí per poder estudiar grec, temia la reacció de l’Església i per això s’emboscà rere un anagrama perfecte de FRANÇOIS RABELAIS: ALCOFRIBAS NASIER. També per raons de seguretat el seu coetani Calví va signar amb pseudònim les dues primeres edicions del seu Institutio Christianae Religiones. La primera LVCIANUS; la segona ALCVINUS, tots dos anagrames perfectes de CALVINUS. És clar que no tots els noms de ploma anagramàtics ho són per por. L’autora de les famoses Memòries d’Adrià no es deia Yourcenar, sinó Marguerite Crayencour, però pel que sembla li semblà més eufònic l’anagrama i avall va que fa baixada amb un nom artístic més sonor...