Una rialla estentòria

La literatura d’Homer ha donat molts referents que s’han incrustat a totes les llengües occidentals. Tothom sap què és una odissea i què el taló d’Aquil·les. Personatges com Ulisses, Penèlope o Polifem encara són coneguts en ple segle XXI. Però potser no és tan divulgada la presència subreptícia d’un personatge de La Ilíada en la nostra llengua, ni que sigui només en el registre culte. L’adjectiu estentori (dit d’un crit fortíssim, que retruny) és un epònim. És a dir, un nom comú que prové d’un nom propi. Malgrat la restrictiva interpretació que els diccionaris catalans atorguen al terme epònim (personatge el nom del qual és aplicat a la representació d’un fet abstracte) l'ús que en fan d'altres llengües europees permet eixamplar-ne el camp semàntic per aplicar-lo tant als adjectius dantesc, kafkià, salomònic o maquiavèlic com als noms masoquisme, maoisme, sadisme o lerrouxisme. O a qualsevol nom propi —de personatge històric o fictici— que salta el clos tancat de la seva especificitat i apareix, humil, entre els mots comuns de la llengua, més o menys maquillat per les adaptacions gràfiques i les flexions lingüístiques. Normalment, els epònims provenen de personatges històrics: Charles Boycott (fer el boicot o boicotejar), Charles Lynch (linxar), Jean de Nicot (nicotina), Joseph Ignace Guillotin (guillotinar), Joan Pich i Pon (piquiponades) o en Bertran de la Vall del Bac (fer bertranades)... Els exemples de personatges de ficció són molt cars de veure. A més, en alguns casos el trajecte recorregut és tan curt que gairebé no en podem dir ni epònim. Pot ser que algú t’etzibi que ets un hamlet (si dubtes) o un otel·lo (si demostres ser molt gelós), però aquí el nom encara no ha perdut la propietat. En el cas del Quixot ja apareix l’adjectiu (quixotesc) o el nom derivat (quixotisme), però tot i així la figura del cavaller manxec encara pesa massa. En canvi, el maquillatge de l’adjectiu estentori és notable, fins al punt que el personatge que hi ha al darrere pot passar del tot desapercebut. Perquè resulta que estentori prové del nom de Stentor (el pregoner, el que brama), un personatge de La Ilíada conegut en l’obra homèrica per la qualitat poderosa de la seva rialla. Ha! Un rialla que imaginem estentòria, naturalment, com les que proferim quan ens toca viure alguna situació rocambolesca, perquè aquest altre sonor adjectiu també prové d’un personatge de novel·la. En aquest cas, de Rocambole, protagonista d’increïbles aventures a les obres del novel·lista francès del segle XIX Pierre Alexis Porson du Terrail.