Karcino

L’escriptor argentí Juan Filloy passarà a la història com el mestre que va sobreviure a tots els seus deixebles. Filloy és molt anterior a Borges i a Cortázar, però va morir més tard, als 106 anys d’edat. Notari, va bastir una considerable obra narrativa publicada en edicions gairebé clandestines. Tots els seus títols tenen set lletres: Estafen, Gentuza, Op Oloop, Caterva..., alguns dels quals ja comencen a ser accessibles. Caterva, reeditada per Siruela el 2004, va inspirar la famosa Rayuela de Cortázar. El protagonista d’Op Oloop (versions a Paidós, a Losada, ara a Siruela, 2006) és un personatge obsedit per comptar-ho tot —els cops que dóna la mà, les portes que tanca, els coits— i va fascinar Sigmund Freud. Avui, però, em vull centrar en el seu llibre més singular: Karcino (tratado de palindromía), actualment al catàleg de l’editorial argentina El cuenco de plata (2005). Filloy es vantava de ser el campió mundial de palíndroms en espanyol. A Karcino, més enllà d’un abundant repertori de fillogrames de 2 a 17 paraules de longitud, estableix les bases d’un veritable tractat per a l’escriptura en simetria: ARTELETRA. Afirma Filloy: “nego que la frase palindròmica tingui equivalència entre les meravelles del llenguatge. És única”. Vegem-ne alguns exemples. De 2: SOCORRA PÁRROCOS; ORAL, CLARO; AMENO FONEMA. De 3: SERENO DON ERES; SÉ LOGRAR GOLES; ALUMNO CON MULA. De 4: OLAF USA SU FALO. De 5: SOCIAL SOLAZ A LOS LAICOS. De 6: TELMA HACE PIS SI PECA HAMLET. Filloy defineix la palindromia com un “mirall retrovisor invisible que meravella qui el descobreix, ja que repeteix de manera cabal el que ja estava escrit, amb grafies idèntiques i ressonàncies iguals”. Potser el palíndrom més conegut en espanyol sigui aquella absurditat del DÁBALE ARROZ A LA ZORRA EL ABAD. Filloy la trascendeix amb un curiós LA ZORRA LE ASOLÓ GOLOSA EL ARROZAL. Com més llargs són els palíndroms, més absurds i il·legibles esdevenen, però Juan Filloy tranquil·litza els verbívors amb una consideració final molt agosarada que no traduiré perquè n’ensumeu la prosa: “Sí, este noble entretenimiento es sublime por su irrefragable inutilidad. Mas ¿qué ganan también los que se dedican a desentrañar hieroglíficos, charadas, metátesis, crucigramas, logogrifos, metaplasmas, anagramas, etc? Nada. A no ser el halago de superar al enigma esclarecièndolo y la complaciencia de saber que la agudeza y la constancia propias son atributos que categorizan la costumbre de vivir”. El centenari Filloy dixit. Qui som els joves per contradir-lo?